D’aquí... però no del tot

Fa uns dies vaig rebre a través de l’escola un missatge institucional convidant a una trobada adreçada a “persones d’altres països i cultures” que començava així: “La Regidoria d’Educació, Universitat i Multiculturalitat està organitzant una trobada adreçada a persones que, com vosaltres, són d’altres països i cultures”. Una iniciativa positiva. El problema és saber exactament de qui estan parlant. Soc catalana, nascuda a Barcelona, filla d’immigrants. El meu fill també ha nascut aquí. És català.

I alhora té arrels extremenyes i guineanes. Això el converteix en què, exactament? En “d’altres països”? En “d’aquí”? En una excepció administrativa? El missatge dona per fet que hi ha un “nosaltres” i un “vosaltres”. I que aquest “vosaltres” es pot identificar fàcilment. Però la realitat fa temps que no funciona així. Què vol dir avui ser “d’aquí”? Tenir els quatre avis nascuts al mateix lloc? Un cognom concret? Una sola cultura a casa?

Hi ha moltes persones que no encaixem en aquesta divisió tan còmoda. Som d’aquí. Hi hem nascut, hi vivim, hi participem. Però, pel que sembla, encara cal recordar-ho. El més preocupant no és la iniciativa, sinó el marc mental que revela. Sovint es presenta en forma d’una idea aparentment positiva: promoure la integració sense perdre la identitat cultural. Però, en el fons, això implica que hi ha qui forma part de la norma i qui en queda fora.

És un plantejament amb un punt paternalista, amb una sospita implícita que alguns potser no encaixen del tot, i amb una por de fons: que la identitat “d’aquí” es pugui veure alterada. I així, sense voler, es continua marcant una línia: els que són d’aquí de veritat i els que, potser, encara estan en procés. Potser ja seria hora de deixar de preguntar-nos d’on som. I començar, simplement, a comptar-nos com a part del mateix lloc.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.