Comiat

La Pilar Oristrell ens ha deixat. De fet ens va deixar fa temps quan el seu cervell, cansat d’esmunyir la vida intensament, va dir prou. Amb ella se’n va possiblement una època i un bon tros de la història de Sant Cugat.

La Pilar tenia exactament el nom que li pertocava: Pilar. I és que ella en si mateixa va ser pels seus fills, néts, la seva família, i els seus contemporanis un autèntic pilar; és a dir, un element destinat a rebre la càrrega d’un pes superior.

Viuda jove, va haver de pujar un negoci i uns fills amb l’únic ajut de la seva determinació. Exploradora incansable de si mateixa, es va nodrir de llibres, viatges, experiències, inquietuds. Amant fidel del seu poble i el seu país no va parar fins portar el diccionari al taulell de la seva merceria.

La Pilar Oristrell tenia l’esperit d’aquelles dones pioneres que no demanaven permís per ser independents, autosuficients, fortes i resolutives. I sense proclamar-se feminista, era feminista, i sense definir-se com emprenedora, era emprenedora, i sense fer gala de progressista, era progressista. Una dona que va entendre molt aviat el millor que podia pels altres era ser fidel a si mateixa.

Als 70 anys va decidir aprendre anglès, als 75 va decidir fer punta, als 80 li feien pampallugues els ulls si li proposaves qualsevol aventura.

Va viure pujades i baixades, bons temps i mals temps i mai va perdre l’orgull, l’energia i les ganes de riure.

La seva ha estat una vida intensa, una vida de novel·la en molts sentits, una vida que s’ha obstinat a resistir més enllà del que probablement a ella li hagués agradat.

Les persones com la Pilar Oristrell deixen un buit impossible d’omplir perquè era d’una pasta que ja no es cou en els nostres temps. És un ahir que ens diu adéu per no tornar, és l’últim sospir d’una generació única.

Que el teu últim viatge sigui plàcid, Pilar, estimada.

Montse Gifra