Creix la percepció d’incivisme a Sant Cugat

Si partim de l’acceptació que tenim com a necessitat existencial social de l’ésser humà, una tendència a protegir-nos de l’agressivitat dels altres éssers, per tant, necessitat de seguretat física, l’incivisme seria un comportament que es dóna en determinades persones que trencaria l’equilibri social que ens proporciona seguretat i l’equilibri de l’entorn públic i privat que ens acull i ens ajuda a sentir-nos millor. Entorn local del qual ens sentim partícips i en el qual ens reconeixem i ens reconeixen.

De què ens pot servir fer aquest plantejament del suposat problema d’inseguretat, si com per ell mateix apunta, la solució no és tant un problema de seguretat, sinó més aviat d’educació, o potser, no és ni de seguretat en exclusiva, ni d’educació en exclusiva i s’han d’afegir altres àmbits que han d’aportar més llum des d’altres disciplines al problema de l’incivisme.

Potser és hora d’obrir el zoom i fer un gran esforç de diagnosi que impliqui transversalitat i implicació a tots nivells de la resta d’àrees municipals.

Es tractaria, doncs, de cercar en el problema de l’incivisme aquells punts de fractura en els que esclaten -en forma de violències-, els conflictes generats en les relacions socials que es donen a la ciutat de Sant Cugat.

Per tant, cada acte incívic com a manifestació de violència suposa el punt de combustió d’un conflicte específic, la seva manifestació extrema, que ha d’ésser tractat en cada cas amb una estratègia adient.

Hi ha molta feina a fer per part de tothom.

Joan Carles de Blas