Felicitats, ho heu espatllat

Els caps de setmana surto a córrer. Avui, en tornant de vacances, he triat una de les meves rutes preferides, i ho és perquè passa pel bosc de Volpelleres. A un tram les copes altes dels pins es corben i s’uneixen en una volta natural, la llum es filtra suau sobre un camí de fulles de pi. Aquí em sento amb la natura, com si em regalés un somriure.

Quan m’he apropat al parc aquest matí he vist que el camí, que fins ara era un llit de pinassa, estava cobert de grava. M’he començat a preocupar. Afortunadament, uns metres després la terra ha retornat al camí. M’he dit llavors que podria ser pitjor, que algú podria pensar, fins i tot, a asfaltar el camí. Ràpidament he descartat la idea, però amb la mosca a l’orella.

Poques passes després de tanques de fusta maques i sense cap funció he arribat al tram voltat. Alguna cosa se m’ha trencat a dins. La meitat del camí està cobert de ciment i la resta ho estarà aviat... Sento tristor i indignació. Per què ho heu fet? Per què els polítics teniu la necessitat de posar la vostra empremta a tot arreu. Tot el bosc era un lloc gairebé verge. Sobretot abans d’edificar el nou col·legi. Aquesta primera ferida ja augurava que no acabaríeu aquí (no hi havia altres llocs?).

Possiblement, algú creurà haver-se posat una medalla, i d’altres estaran contents de vendre tanques i ciment... Però, per què quedar-se aquí? Podríem asfaltar des del Rotari fins al pi d’en Xandri. Cobrir de ciment tota l’esplanada perquè, amb sort, no li arribi prou aigua, mori i puguem asfaltar, també, on ara és el pi. I podem continuar asfaltant fins a can Borrell, què dic? Fins a Sant Medir, i d’allà a Barcelona... Ja ho tinc: asfaltem Collserola!