L’alcalde Barnils

El meu pare, Josep Barnils i Solà, venia d’una família pagesa molt humil de Sant Cugat, va haver d’emigrar el 1931 i no va tornar fins al cap de vint-i-quatre anys.

Per tant, ni va viure directament la Guerra Civil ni la immediata postguerra.

Ell no havia nascut per fer política: havia nascut per fer tirar endavant amb validesa tot allò que es proposava. I fer pròsper i florent el poble que l’havia vist néixer. Aquest era un dels seus màxims anhels, a més de la gran estima que va manifestar sempre per la meva mare i per tots nosaltres!

Va ser un home que es va fer a si mateix. Era un emprenedor nat, senyors d’Arran! Aquesta classe de persones que tant necessiten els països! Tant de bo tinguéssim ara a Catalunya unes quantes dotzenes de Josep Barnils! Un emprenedor entusiasta i excepcional. Una rara avis.

Que hi hagi o no una placa amb el nom del meu pare no em produeix cap desassossec, però em dol que desqualifiquin amb tanta lleugeresa la figura d’un home que durant tants anys es va entregar amb cos i ànima pel bé de la nostra ciutat.

Era un home que trepitjava el carrer, que estava pendent de tot el que es feia, que detectava les necessitats i proposava respostes i solucions.

Les portes de casa seva estaven obertes nit i dia a les visites de tots els qui s’hi acostaven, fossin del color que fossin. Mentre al nostre entorn es produïen els desastres urbanístics que tots deplorem, ell, que tenia allò que es coneix com el mal de la pedra, per la seva dèria de construir sense parar les infraestructures més urgents de ciutat, la va saber preservar de la industrialització salvatge d’aquells anys i no va parar fins a crear les bases que han convertit Sant Cugat en un referent indiscutible.

Vull acabar dient que, com a fill, no consentiré que ennegreixin la figura del meu pare: en tinc l’honor i l’obligació.

Sé que, donant la cara del tot per ell, dono la cara per la memòria i l’honor de la ciutat on ell va néixer, que ell va estimar tant, i on tants conciutadans han volgut perpetuar el seu nom com a signe de servei.

I puc dir, amb la cara ben alta, que sóc fill de l’alcalde Barnils.

Preguntin-ho als meus cinc germans, i els hi diran el mateix!

Sergi Barnils i Basomba