Temps era temps

Benvolguts amics, avui us explicaré què fèiem quan  arribava la tardor. Anàvem fins a Sant Quirze i allí pujàvem per un camí ple d’arbres. Els meus tres fills i el gos baixàvem del cotxe, no els podíem retenir. Ells estimaven aquell indret, suposo que allí sota, la seva imaginació la vivien amb molta il·lusió. Nosaltres aparcàvem on podíem, fins allà on eren, aquell bosc ja ens feia sentir com una crida d’olors que enlloc he sentit. Caminàvem damunt d’un tou de coixí, a l’entorn de cada pi, la molsa ben verda n’era una joia, com si estimés aquell alt i ben plantat pi. No hi havia gaires desnivells i la canalla parlava dels seus tresors. En acabat venien a ensenyar-los. Generalment d’allí sorgien tots els pensaments per al pessebre de Nadal.  Somriure  tot imaginant els jocs de colors que viu la natura ens pot distreure de la pandèmia

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.