Un toc d’atenció

Anant a recollir com mare una recepta de crònics per al meu fill, després de 15 anys que ho faig, primer al CAP de Sant Cugat i després a Valldoreix, es neguen ha donar-me-la, al·legant que no porto el seu DNI, ni la targeta.

Ho entenc, però en primer lloc, poden avisar. En segon lloc, vaig documentada demostrant qui sóc, al·lego que tinc fotocòpia del DNI. Que m’és urgent, ja que han trigat una setmana per fer-la.

No sóc una amiga, ni veïna, cap estrany. En fan posar dels nervis, no visc a cinc minuts del CAP, les distància són extenses. El metge de guàrdia, que no tenia ningú, prèviament assabentat, també es nega, em diu que el meu fill ja és major d’edat, i que vingui ell, la veritat jo ja no sé si tots han perdut els papers. Només es tracta d’anar a recollir una recepta de crònics, per favor, què passa, que estem en l’època del funcionari públic, amb ganes de tocar el nassos?

El meu fill estava estudiant i ell porta la documentació, torno a casa, i per sort trobo el seu passaport. Si és clar que estic empipada, què pensen, que les persones no tenim res més a fer que anar amunt i avall. I a sobre, quan trec els documents, sí, ho dic empipada, i em diu que em calmi, que trucarà... I jo li dic pot trucar als Mossos, si vol. Ja que tinc tot el dret de recollir una recepta del meu fill. Jo hi vaig anar normal, va ser el tracte el que em va fer treure de polleguera.

I després, a sobre, al moment d’acomiadar-se em diu que fa la seva feina, i jo una obra de caritat al meu fill per recollir la recepta.

Montse Varderi