Miquel Lladó: “Els nens d’aquí podrien aprendre el compromís dels nens de l’Índia”

Miquel Lladó ha canviat Sant Cugat per Anantapur (Índia), on fa d’entrenador de futbol en un país amb moltes dificultat

Miquel Lladó és llicenciat en Biologia i estudiant de Màster en Cooperació Internacional. La seva passió, per això, és el futbol. De ben petit ja jugava al Júnior i quan va penjar les botes tenia clar que volia seguir en el món del futbol com a entrenador. Va ser al SantCu on va començar la seva carrera a les banquetes, que ara l’ha portat fins a l’Índia, on és el responsable del programa de futbol de la Fundació Vicente Ferrer. Allà fa d’entrenador de dos equips i ensenya als indis de la Fundació el funcionament i la gestió d’un equip de futbol i competicions. Des del setembre que viu a Anantapur, la regió índia on treballa la Fundació Vicente Ferrer.


El santcugatenc Miquel Lladó (1989) es va traslladar el setembre passat a l’Índia per formar part del projecte Futbol de la Fundació Vicente Ferrer, del qual n’és coordinador. A més, també fa d’entrenador dels equips del centre d’esports de la Fundació a Ananatapur.
Com arriba a l’Índia?
L’estiu passat vaig anar amb el SantCu, com a entrenador, al seu campus de l’Índia i Monxo Ferrer (responsable de la Fundació Vicente Ferrer) em va oferir la possibilitat de quedar-me allà. De cop et trobes a l’Índia amb un projecte ambiciós que has de començar.
Com es viu el futbol a l’Índia?
L’esport principal és el criquet. Al carrer i als petits pobles és el principal esport que es practica. La Federació Índia ara té la voluntat de fer créixer el futbol i la Fundació no ho ha volgut deixar escapar i ha apostat també per aquest esport. Quan vas a un poble, els nens juguen a criquet i la idea és que d’aquí uns anys puguis veure nens jugant a futbol.
Quina és la seva tasca del dia a dia?
Faig dues sessions d’entrenament diàries, sis dies a la setmana, amb els dos equips que hi ha a l’acadèmia de la Fundació. A banda, hem creat dues lligues, sub 17 i sub 14, amb equips de pobles que hem ajudat a formar i m’encarrego de la coordinació d’aquestes lligues.
L’acadèmia de la Fundació Vicente Ferrer és una espècie de Centre d’Alt Rendiment?
És un campus d’esport amb criquet, hoquei, softbol, tennis, judo i ara ha arribat el futbol. És com una mena de CAR, que acull nanos i els dóna més facilitats per tenir una vida més digna. Dormen allà, mengen allà i van als col·legis de la vora.
Què aporta l’esport a tots aquests nens?
Una de les virtuts més gran del projecte és que ajuda a entendre la dinàmica de grup. Ensenya a treballar conjuntament, veuen com són les dinàmiques de treball, milloren la comunicació en anglès. L’educació és molt important, però compartir-ho amb l’esport els dóna un background més potent. Jugar en un equip forma part de la teva vida.
Quina diferència hi ha entre els nens de l’Índia i els que ha entrenat a Catalunya ?
La diferència és abismal. Allà entrenem dotze vegades a la setmana i sense poder accedir a una competició regular. Que la motivació sigui constant a tots els entrenaments és increïble: alguns nens d’aquí podrien aprendre el grau de compromís dels nens de l’Índia. Les ganes i la il·lusió són sorprenents, problemes de disciplina no n’hi ha ni un. Sempre estan disposats a fer el que se’ls digui. No sé si és per l’oportunitat que suposa, però és bestial la seva implicació.
I més enllà dels entrenaments, com veu els nens de l’Índia?
Hi ha un pobresa material molt gran. Els nens tenen roba, però no les facilitats que tenim nosaltres per vestir, les escoles no són com les d’aquí... Però destacaria que no tenen oci. Tenen diversió, però no oci com aquí. Aquí, el cap de setmana jugues, vas a casa algun amic... Tot això no ho tenen de la mateixa manera. La vida d’un nen passa ràpidament a adult i veus que tenen molta més capacitat de reacció que aquí. Saben viatjar sols, coneixen més el seu país i el seu entorn. Vivim en un món radicalment diferent.

Com descriuria breument la realitat de l’Índia que ha vist?
La Fundació ha fet molta feina, però la realitat base és pobresa, discriminació de la dona i un rerefons cultural i religiós molt gran que els afecta en l’activitat del dia a dia. És un país de molt contrast.
Com valora la feina de la Fundació Vicente Ferrer?
La seva tasca és fonamental. Quan arribes allà i veus que tot allò ha nascut per l’acció d’una persona, et fa pensar. Estem parlant que dóna cobertura sanitària a molta gent amb la construcció d’hospitals, accés a l’habitatge a persones que mai n’haguessin tingut, educació a nens que no en tenien i informació a tothom. És una acció al·lucinant.
Tornant al futbol, com són les instal·lacions a l’Índia?
Els clubs privats com Nova Delhi o Bangladore tenen equipaments d’última tecnologia, amb camps de futbol de gespa natural o artificial. En zones rurals, les instal·lacions són inexistents. Pels pobles no es veuen camps de futbol. Aquí jugues a Quarta Catalana i hi ha gespa artificial, mentre a l’Índia la infraestructura és molt minsa. Són solars on s’han col·locat dues porteries i, si ho han netejat i n’han tingut cura, el camp potser és pla. Trobar un espai en condicions no és senzill.
Alguna anècdota futbolística?
La Fundació dóna l’equipació i botes als nens que juguen a la lliga i donàvem llibertat de triar els colors als entrenadors dels diferents equips. Molts equips van demanar dos colors diferents per l’equip sub 17 i el sub 14. Fins i tot, hi havia clubs que volien una samarreta pels onze titulars i una diferent pels suplents. Et descriu la situació que viuen ells: no tenen problemes de comprensió, sinó d’informació, ningú els ha explicat com es fa.
Com es treballa amb els indis que ha conegut?
El ritme és la principal diferència. La comunicació sincera entre gent és complicada. No tenen desconfiança perquè ja saben tot el treball que ha fet la Fundació, però els costa deixar-te entrar al seu cercle. Semblen gent, d’entrada, molt efusiva, però només a través del respecte als seus valors et deixen ser partícip de com fan les coses.
Amb què es queda del temps que fa que està a l’Índia?
He après que sense les oportunitats que ens dóna l’altra gent, la vida seria molt solitària i difícil. L’estructura que té la Fundació a l’Índia permet actuar per intentar canviar les coses, cosa que sol no ho podries fer. Pots ser una eina molt útil per als nens que eduques, més enllà de l’entrenament. Em quedo amb la importància que hi hagi més persones a la teva vida. //

 
 
Comentaris

Destaquem