A Cal espardanyer

Abans, en aquesta vila encara agrícola, les espardenyes eren el calçat rutinari, de sempre, primer s’estrenaven els dies de festa i acabaven per treballar, n’hi havia de vàries classes com, per exemple, les de treneta, que eren blanques i fines que mudaven molt, eren les espardenyes que portaven els menestrals, empleats, algun botiguer, etc.

Les de caçador, que eren de roba però altes fins a sobre del turmell, aquestes normalment eren per portar a l’hivern ja que gairebé eren empelfades per dins, jo recordo que per anar a l’escola me’n posaven.

Les més normals eren les de tres betes de pagès, eren destapades dels costats i sortien de les punteres les tres betes passant pels costats i finalment per lligar-se a les cames. Aquestes amb betes negres eren les portades normalment pels pagesos per anar a treballar. En arribar a la feina se les canviaven per unes de velles i així estalviaven les més noves. També aquestes es portaven amb betes blanques que normalment les gastaven els paletes i els manobres si podien.

La joventut femenina les gastaven en betes blaves o vermelles que es destacaven més i tenien les betes més llargues per poder-les lligar més amunt.

Els carreters les usaven igual però amb set betes, que partien del centre de la puntera que arribaven al taló i es lligaven a les cames.

Alguns les gastaven de roba de gra d’espiga, era una roba gruixuda molt forta i tapava més el peu i amb betes negres, però aquestes no eren gaire usades.

Alguns també gastaven avarques, aquestes no eren fetes amb sola d’espardenya sinó amb sola de goma de pneumàtic de cotxe. Algunes tenien la puntera i el taló de cuir, però es tenia d’estar-hi acostumat, que si no era a l’hivern que es portaven mitjons gruixuts moltes vegades es podien fer algun refrec als peus i acabar amb alguna llagueta.

En aquell temps la majoria de gent es feia fer les espardenyes a mida. Hi havia varis establiments que s’hi dedicaven, del meu record hi havia a Cal Savaro, que era l’espardenyer que subministrava les de casa, a Cal Roc, a Cal Crispín, a Cal Manà, i no recordo cap més.

De vailet em menaven a fer l’encàrrec i dir per a qui era de casa meva. En Savaro ja sabia el número i tipus que cadascú gastava. L’avi de pagès de tres betes, a vegades també de gra d’espiga, el meu pare de set betes per fer molt de carreter, la mare també de tres betes i el meu oncle de betes blanques perquè feia de paleta.

Encara veig l’Aliberto de Cal Savaro fent les soles d’espardenya a la dreta de la seva botiga, amb el seu banc de fer espardenyes i la seva filla Delfina despatxant queviures i pa a la botiga compartida amb espardenyeria.