Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Interessant i valent article el que aquesta setmana ha publicat la Vanessa Hernández al web del TOT. Venia a dir que se sent orgullosa dels seus pits, pòmuls i llavis bàsicament pel fet que no se’ls ha retocat. I constatava, la Vane, que a Sant Cugat s’estava quedant en minoria perquè havia detectat un alt nombre de dones que apostaven pel col·lagen. Va ser un article controvertit però agosarat per tot el que té de compromís amb la condició de dona. Doncs bé, em vull afegir a la controvèrsia, però també al compromís que també tenim els homes perquè algun dia es deixi de celebrar el Dia Internacional de la Dona.
I haig de dir per començar que a nosaltres també. Que a nosaltres també ens agrada molt com sou. Que no cal que us retoqueu, que ens agradeu així. No sé qui es va inventar això dels retocs, però dubto molt que fos un home. Aquí ve la polèmica: quasi quaranta anys d’experiència com a home m’avalen per poder dir que els homes som els principals responsables del masclisme encara existent, sí, però no hauria tirat endavant si no hi hagués hagut dones col·laboracionistes. De la primera part, de la d’home, entono la meva part proporcional de mea culpa. Segur que, moltes vegades de manera inconscient, homes de la meva generació, condició socioeconòmica i educació rebuda, no hem actuat correctament per eliminar la discriminació de gènere: segur que hem comès un comentari fora de to o una decisió no prou reflexionada. I és evident que el masclisme continua campant de forma sorollosa en alguns països, de forma silenciada en societats com la nostra. Sense que sigui notícia més enllà del 8 de març, veiem com els principals òrgans de decisió públic i privat estan acaparats per homes. Sant Cugat, el seu ajuntament i la seva àrea de comunicació a la qual tu treballes, Vanessa, en són una honrosa excepció.
Per tant, vagi per davant que el masclisme existeix, i que els homes en som els principals responsables i beneficiats. I una societat no serà digna fins que això no ho tingui corregit. I aprofito aquest resum per reiterar les disculpes en nom dels homes. Dit això, la dona també té un paper imprescindible per ajudar-nos als homes a tombar-ho. No ajuda que una dona lamenti els avantatges laborals que té una mare fins als sis anys. No ajuda que una dona s’aprofiti de la maternitat d’una altra per escalar dins l’empresa, i aquí. No ajuda que les dones que són caps continuïn confiant només en els homes per rodejar-se al seu equip directiu. I no ajuda que una dona critiqui una altra per tenir els pits caiguts. Aquí és on volia arribar. Si s’eradiquen crítiques d’aquest tipus no s’eliminarà el masclisme per si sol (hi ha molta feina a fer) però potser s’haurà fet un pas en la bona direcció. Potser aleshores el que comencen a caure no són els pits sinó les operacions per aixecar-los. Ens agraden molt. I si a sobre han ajudat a alimentar els nostres fills aleshores ja no és que ens agradin sinó que els venerem. No us retoqueu els pits però reviseu-vos-els: el càncer de mama és una putada que es pot evitar amb controls periòdics. Molta sort a totes.
Segueix a @jofrellombart a Twitter.
I haig de dir per començar que a nosaltres també. Que a nosaltres també ens agrada molt com sou. Que no cal que us retoqueu, que ens agradeu així. No sé qui es va inventar això dels retocs, però dubto molt que fos un home. Aquí ve la polèmica: quasi quaranta anys d’experiència com a home m’avalen per poder dir que els homes som els principals responsables del masclisme encara existent, sí, però no hauria tirat endavant si no hi hagués hagut dones col·laboracionistes. De la primera part, de la d’home, entono la meva part proporcional de mea culpa. Segur que, moltes vegades de manera inconscient, homes de la meva generació, condició socioeconòmica i educació rebuda, no hem actuat correctament per eliminar la discriminació de gènere: segur que hem comès un comentari fora de to o una decisió no prou reflexionada. I és evident que el masclisme continua campant de forma sorollosa en alguns països, de forma silenciada en societats com la nostra. Sense que sigui notícia més enllà del 8 de març, veiem com els principals òrgans de decisió públic i privat estan acaparats per homes. Sant Cugat, el seu ajuntament i la seva àrea de comunicació a la qual tu treballes, Vanessa, en són una honrosa excepció.
Per tant, vagi per davant que el masclisme existeix, i que els homes en som els principals responsables i beneficiats. I una societat no serà digna fins que això no ho tingui corregit. I aprofito aquest resum per reiterar les disculpes en nom dels homes. Dit això, la dona també té un paper imprescindible per ajudar-nos als homes a tombar-ho. No ajuda que una dona lamenti els avantatges laborals que té una mare fins als sis anys. No ajuda que una dona s’aprofiti de la maternitat d’una altra per escalar dins l’empresa, i aquí. No ajuda que les dones que són caps continuïn confiant només en els homes per rodejar-se al seu equip directiu. I no ajuda que una dona critiqui una altra per tenir els pits caiguts. Aquí és on volia arribar. Si s’eradiquen crítiques d’aquest tipus no s’eliminarà el masclisme per si sol (hi ha molta feina a fer) però potser s’haurà fet un pas en la bona direcció. Potser aleshores el que comencen a caure no són els pits sinó les operacions per aixecar-los. Ens agraden molt. I si a sobre han ajudat a alimentar els nostres fills aleshores ja no és que ens agradin sinó que els venerem. No us retoqueu els pits però reviseu-vos-els: el càncer de mama és una putada que es pot evitar amb controls periòdics. Molta sort a totes.
Segueix a @jofrellombart a Twitter.