Quan ens abraçàvem

Una de les renúncies més doloroses imposades pel confinament ha estat la impossibilitat d'abraçar-nos amb els amics. Comprenc que, dit així, pot semblar un aspecte menor, res important comparat amb el fet de perdre la feina, no poder anar a l'escola o tenir el negoci tancat, però fins a cert punt. N'hi ha prou de pensar-hi per veure'n els efectes emocionals.

La nostra vida no es limita a la feina, a l'estudi obligatori o al negoci. Si només fos això, seríem més robots que humans. Els robots no tenen emocions; nosaltres, sí, i les abraçades són una font d'emocions. Rebre una abraçada ens fa més alegres, ens ajuda a acceptar-nos nosaltres mateixos i a sentir-nos acceptats pels altres. Hem de tenir present que l'abraçada és una de les més importants demostracions d'afecte de l'ésser humà.

Diversos estudis indiquen que quan ens abracem alliberem una hormona que és determinant en el desenvolupament dels sentiments afectius, i també les anomenades hormones de la felicitat, la serotonina i la dopamina, que arriben immediatament al corrent sanguini, ens generen sensació de benestar, apaivaguen la tristesa i milloren la tensió arterial. En altres paraules, una abraçada ens ajuda a reduir la producció d'hormones que ens causen estrès i ens transmet emocions beneficioses.

Malauradament, encara passarà força temps abans no puguem abraçar els amics. Mentre hi hagi risc de contagi, haurem de guardar les distàncies i reprimir les abraçades. Serà una dura prova, aquesta, per a una cultura mediterrània com la nostra, en què l'expressió tàctil forma part de les relacions humanes. Jo ja fa dies que dic als amics: "Te'n recordes, quan ens abraçàvem?".