L'aire crida

'Érem totes dones de diferents races, edats i professions, però que no ens diferenciaven a l'hora d'agitar les nostres il·lusions juntes'

Passejant per la meva vida, vaig mirar cap amunt i vaig veure una bandera volant al vent amb la força de la il·lusió, l'oportunitat i el crit sord que esprem "Vull viure sent lliure". Em vaig sentir esperançada per la força del flyer de la bandera i ràpidament em vaig assabentar que volia caminar al seu costat i agafar la meva pròpia insígnia i onejar-la amb tanta seguretat com aquella ho feia.

En un instant, milers d'elles es van alçar al meu voltant i va ser llavors quan em vaig sentir embolicada pel fort aire que havia envoltat el silenci de tants passos durant molts anys i com havien caminat sords davant de la resta del món. Però ara tenien veu.

Vaig entendre que era el moment de portar amb la meva passió el pal de la meva pancarta i va ser llavors quan un cop de vent va moure totes aquelles banderes revelant una cosa que mai hagués imaginat, descobrint que érem totes dones de diferents races, edats i professions, però que no ens diferenciaven a l'hora d'agitar les nostres il·lusions juntes.

Avui miro enrere i veig les cares de les nostres mares, àvies i besàvies somrients i un cop de vent torna a fer girar les nostres banderes i les deixa enrere perquè avui és el moment de mirar endavant i quan ens desmaiem podem tornar a girar-nos i veure els seus somriures cridant-nos per seguir donant-nos la mà.

Vaig arribar als boscos de Sant Cugat fa molts anys buscant aire fresc per respirar millor, però va ser ADE Vallés i les seves dones les que em van demostrar que no és només l'aire que necessitem per caminar en llibertat, és la passió per compartir i convertir el crit sord en paraules d'agraïment.

No ens oblidem mai de caminar juntes.

 
 
Comentaris

Destaquem