Anar a la Cavalcada de Reis no és gratuït

L’emplaçament de cada any, entre l’avinguda de Cerdanyola i la de la Torre Blanca… Com cada any, una bossa de plàstic del Caprabo per guardar els caramels que no ens arribarem a menjar mai i que acabarem llençant quan arribi l’estiu i faci 6 mesos que donen voltes per diferents indrets de la casa.

A les 19 h ja estem esperant amb aquella alegria que ens caracteritza… Cada any arribem una mica més aviat… Tinc 38 anys… Quan en tingui 52, potser a les 5 h de la tarda ja hi sóc amb una cadira de càmping plegable i uns cacauets per passar l’estona…

Quan han passat uns minuts arriben dos policies amb les motos i s’aturen… Automàticament, una criatura la mar d’espavilada vol pujar i engegar la sirena… El nano està emocionadíssim. La mare, més. A mi també em fa gràcia… Tinc la temptació de demanar-li també si puc pujar a la moto i engegar la sirena… Per sort, em reprimeixo l’impuls… Aquest fet posa precedents i ara són un munt de criatures les que volen pujar a la moto, engegar la sirena i que el pare o mare els faci una foto. Quan ja han passat set o vuit nanos, tinc els nervis a flor de pell. Els decibels de les sirenes no són de broma. Penso en el fet de com molesta el volum dels concerts de rock i com no molesta gens el soroll de la resta d’activitats culturals. Per sort, a la meva filla no li interessen gens les motos i està més pendent dels seus cosinets que d’una altra cosa.

Quan per fi acaba l’espectacle policial sembla que la cavalcada s’acosta, primer de tot passa una batucada. M’encanta! Les batucades et fan moure el cul al moment. Tot seguit alguna furgoneta d’aquestes d’alguna botiga que llancen caramels. Una altra batucada. Una altra furgoneta. Una altra batucada. Començo a pensar que em guanyaria millor la vida si fes classes de percussió en comptes de guitarra. I tot seguit, un terrabastall.

Arriba una senyora de generoses dimensions amb el seu marit per veure els Reis i recollir caramels. Porta un paraigua. Miro el cel. Sembla que no plourà. Ara passa la carrossa del rei blanc. La senyora obre el paraigua, l’aixeca com si fos una falç, col·locat del revés, la mare de Déu!, el porta per recollir més caramels. Com es mou tu! No us ho podeu imaginar, està a tot arreu. Caramel que llancen, caramel que va a parar a dins del paraigua. Increïble! A part de moure’s com una gasela fotent uns crits d’emoció que fan patir, el domini del paraigua-recollidor és impressionant. El marit pateix, se li veu a la cara. Jo pateixo perquè no ens tregui un ull en alguns dels que estem per allà i perquè els pobres nanos d’aquell trosset de carrer no pesquen ni un caramel. No sé com s’ho fot, però no arriben a terra. I els pocs que arriben queden caçats pel peu de la bona dona. Deu fer ioga, o Pilates, o alguna cosa semblant perquè fa unes postures increïbles: la cama estirada per recollir-ne un i el braç esquerre a l’altra punta amb el paraigua obert del revés, és com una “apissonadora”. La seva cara de felicitat contraresta amb la del marit i la meva. Començo a posar-me nerviós, em pregunto on deu guardar tants caramels, miro i ho entenc tot: porta una bossa d’escombraries!!! Tots portem les bosses típiques del súper que sabem que no omplirem del tot. Us puc assegurar que en cinc minuts té la bossa d’escombraries a rebentar, està a tot arreu, i crida d’emoció, per uns moments penso en aquest pobre home que l’acompanya, deu ser terrible…

Després de la vuitena o novena batucada no sé si tirar-me pel balcó del cinquè pis o del sisè… Penso a muntar una botiga d’instruments de percussió. Ara passa un xicot amb unes “catanes” movent-se a l’estil Bruce Lee, sembla que algun gimnàs col·labora en la cavalcada i en comptes de llançar caramels porten aquest noi, té una agilitat considerable, mou les espases que no vegis, fot una cara de “sumbat” que tira enrere. Per sort, s’atura a fer el número una mica més endavant d’on som nosaltres, el xaval es mou ràpid, però us puc assegurar que sembla un “carcamal” al costat de la bona senyora del paraigua…

Ja han passat dos reis i estic pansit. Dec haver recollit cinc o sis caramels. La meva filla em mira amb cara de decepció… El seu “superpapa” que toca la guitarra tan de pressa sembla un avi centenari al costat d’aquesta senyora. Suo. Em trec les ulleres per netejar-les. A veure si aguditzo una mica la vista i me’n surto millor. En aquell moment passa un d’aquests camions on hi ha trenta o quaranta criatures angelicals que tiren tots caramels… I aquests, en concret, en tiren bastants… Veig una nena i la miro i li somric… Em deu veure la cara de frustració i decideix llançar-me uns quants caramels a mi… La nena és petita, però força no li falta: un dels caramels que llança em va directament a l’ull. Hòstia, quin mal! Ajupo el cap. En el moment de debilitat la senyora m’aparta amb un “paraiguasso”… Perdo l’equilibri… Ja sabia que prendríem mal al final… Quedo recolzat al tronc d’un dels arbres de la vorera… El marit de la senyora es disculpa… Ella encara no m’ha vist, de fet, encara no ha vist a ningú i està clar que tots l’hem vist, l’hem sentit i l’hem patit…

Passa la catorzena batucada… Un dels “percutas” és el meu “jefe” dels cursos de guitarra que faig a TorreBlanca. Em preocupa molt el fenomen. Passa el rei negre. Miro amb atenció si aquest any també està pintat o per fi han decidit agafar una persona negra. Tinc l’ull trinxat i no aconsegueixo veure-ho. La senyora està omplint la segona bossa d’escombraries. El marit intenta calmar-la sense èxit.

Per fi s’ha acabat. La mare de la meva filla i la resta de la família van a la missa aquesta de la vigília de Reis. Em ve de gust qualsevol cosa menys un sermó ara. Decideixo anar a tocar una estona la guitarra. Vaig cap a l’estudi caminant fent els crec-crec dels caramels aixafats. Noto com se m’enganxen a la sola de les vambes. Per sort, ara ja falta un any sencer per tornar-hi.

Segueix @Saltorsguitar a Twitter.