Ara no toca

Sé que he de parlar d’esports a Sant Cugat i alguns poden pensar que és el que hauria de fer, però amb tot el que estem vivint penso que ara no toca, i no toca perquè jo mateix no puc agafar la bicicleta sense pensar que d’altres no poden ni fer un passeig al sol en un maleït pati carcerari.

Ara no toca perquè em nego a deixar que d’altres facin per mi mentre jo miro cap a un altre cantó.

Ara sí que toca parlar de valors, perquè d’aquests valors és precisament del que tenim més mancança, vist el que estem veient.

No toca perquè el que em toca el cor és veure que a prop meu hi ha famílies escapçades per participar en un projecte que si, més no, es fa perquè jo i tots nosaltres puguem viure millor.

Ara no toca perquè la meva dignitat i la de tot un poble està ben tocada.

No toca perquè no em surt de l’ànima –un curset o una xerrada de com practicar el meu esport (ciclisme) o com participar d’aquest fenomenal projecte esportiu a la nostra ciutat– si el més essencial està com està i on està.

Ara no tocar dir allò de “en l’esport no es parla de política” perquè això sí que toca deixar-ho de banda avui... i demà... i demà passat i tot. Ara el que toca és parlar i parlar molt.

Ara ja no toca mirar cap a un altre cantó perquè amb el que us estic dient ja no toca altra cosa que pensar si tot el que pateixen uns quants val la pena per a la resta.

Ara el que toca és no deixar-se entabanar per tot un reguitzell de veritats a mitges, falses veritats, informacions a mitges, comentaris i teories de tota mena que sols fan que demostrar-me que ARA SÍ QUE TOCA SER-HI, ESTAR AMB TOTS ELS QUE VOLEN, VOLEM, FER QUE AQUEST PROJECTE PASSI DE LA UTOPIA A LA REALITAT.