Ara toca Sant Cugat

La crisi del sistema, expressada de mil maneres com un divorci entre classe política i ciutadania, és profunda i ve de lluny. En democràcia, tard o d’hora, això es paga. Ha arribat l’hora de passar comptes. Ningú no sap quina forma prendrà en cada una de les tres cites electorals pròximes. En cada una es precisarà l’abast, les característiques i la transcendència d’aquest canvi. Tres constants apareixen en totes les prospeccions sociològiques: la irrupció de partits emergents, l’afebliment dels fins ara partits hegemònics i la consegüent desaparició de majories absolutes.

Les municipals enceten el cicle. És el marc  idoni per començar a dibuixar el canvi. En les ciutats és on es fan més visibles les desigualtats, l’atur, la pobresa, la marginació, però és també en les ciutats on s’estan forjant les resistències, les lluites i la voluntat de capgirar la situació. És en la proximitat que es pot construir més igualtat, més solidaritat, més llibertat i més convivència.

Sant Cugat no s’escapa d’aquestes dialèctiques ni d’aquests reptes. No és ni serà una illa. I si bé la història, la demografia i l’entorn ens han permès projectar la ciutat com un referent d’aquell nord de somni que Espriu descrivia com allà on “la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç…”, la crua realitat ens diu que Sant Cugat és també ciutat de contrastos, de pobresa creixent i risc d’exclusió social: el 28,7% dels ciutadans té problemes per arribar a final de mes. Som la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb major nivell de renda i és també la primera en desigualtat social. La crisi colpeja la gent jove que aquí no troben ni feina ni habitatge.

És hora d’encarar un nou marc polític municipal. No és l’hora de proclames republicanes o de rancis espanyolismes que potser només amaguen la impotència per plantejar una altra manera de fer ciutat. És hora de fer propostes, de teixir complicitats i articular espais de confluència política que puguin servir de referent d’un nou municipalisme que garanteixi serveis públics, educació, cultura, habitatge, per a tothom.

Com a tot arreu el canvi a Sant Cugat  el decidiran els ciutadans. Tindran 10 opcions. No puc amagar que el meu nom també figurarà en una llista. A proposta de Roser Casamitjana tanco la llista d’ICV. Tancar la llista no és cap passaport per fer carrera política. És, molt explícitament, un gest de complicitat amb una força política que té una llarga trajectòria de compromís amb la ciutat mobilitzant il·lusions, aplegant energies, teixint complicitats i articulant espais de confluència política. Roser Casamitjana no encapçala només unes sigles. Encapçala un programa propositiu. Encapçala sobretot una llista de persones valuoses i de llarga trajectòria de compromís i de servei a la ciutat.

 Si no ha estat possible abans de les eleccions forjar una candidatura unitària d’esquerres es podrà reprendre el debat després del 24. I si, com deia abans, Sant Cugat no és una illa, voldrà dir que aquell dia s’haurà acabat  la majoria absoluta actual de CiU i s’obrirà una nova oportunitat per configurar o un govern alternatiu o un pacte per aplegar, des de l’oposició, tots aquells que estan disposats a fer ciutat amb tota la gent, una ciutat més equilibrada, més solidària, més sostenible. Ara toca Sant Cugat.