Arcs de Sant Martí

Tenim cada dia cels per tots els gustos. Aquest cel tan canviant fa honor a l’època en què estem i dels ruixats passem al sol en segons. Ja sabeu aquella frase tan coneguda fent referència als colors del cel quan surt un arc. “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen”.

Però aquests dies, en alguns punts de Catalunya, n’hem vist de dobles. Al segon arc, antigament, se li deia del dimoni. La veritat és que no se sap ben bé per què. Quan es forma l’arc de Sant Martí, els rajos de llum entren per la meitat superior de la gota, es produeix la dispersió dels colors, i dins la gota aquest feix de colors es reflecteix una vegada abans de tornar a sortir.

En el cas de l’arc de Sant Martí secundari, aquest raig de llum entra per la meitat inferior de la gota i pateix dues reflexions abans de tornar a sortir i arribar als nostres ulls. En cada una d’aquestes reflexions es perd una mica de llum, per això l’arc de Sant Martí secundari és més dèbil que el primari. Sempre es veu més apagat.

Però fixeu-vos que entremig de l’arc de Sant Martí primari i el secundari sempre hi ha una franja més fosca que la resta de cel. Si tracéssim la trajectòria de tots els rajos de llum que entren a la gota, veuríem que hi ha una franja entre l’arc primari i el secundari on els rajos de llum no poden arribar als nostres ulls. És una “zona morta”. Aquesta franja s’anomena Alexander’s Band, en honor a la primera persona que va descriure aquest fenomen al voltant de l’any 200: Alexander d’Aphrodisias. És per culpa d’aquesta zona fosca que sempre que veiem un arc de Sant Martí doble, l’espai de separació entre els dos arcs és més fosc que la resta de cel.

Queden ruixats per les pròximes setmanes. A veure si en continuem veient.