Avui, plou

En el precís moment que aparco a la vorera de la dreta del carrer, a la banda esquerra, a la meva alçada però en direcció contrària, algú aparca un BMW platejat d’aquests que tenen anyets però que encara fan goig. Plou. Apago els llums, trec la clau del contacte i em disposo a sortir. Veig que la finestra del conductor del BMW s’abaixa i en surt un cap:

– Ei!!! Com estàs, tio???

Conec el conductor.

​– Molt bé!! Fins ara!!

Com que plou no vull quedar-me i em disposo a marxar. Intensifico el pas. Sento que el conegut surt del cotxe i tanca la porta. Ràpidament unes passes s’apropen amenaçadorament cap a mi.

​– Què passa tio!!! Com va???

– Bé, vaig a currar una miqueta que ja vaig tard

Continua plovent. No porto paraigua, els perdo sempre: amb el que m’he gastat en paraigües en els últims deu anys podria haver-me comprat una guitarra acústica nova i jubilar l’Alhambra que trasteja per tot arreu.

El col·lega tampoc porta paraigua però sembla que no li importa massa. Continua…

– Com et van les coses tio??

Sense esperar resposta comença a explicar-me com li van a ell les coses. Ja m’estranyava que preguntés tant i expliqués tan poc.

​– Fins als collons del curro de merda, sóc mileurista, mai havia guanyat tan poca pasta…

Li dic que sí, que ja sé de què parla, que tots estem igual…

– He deixat la beguda, tio, i les drogues, em fotia de tot.

– Ah sí?

Dic això i penso que ni que ho juri, el malparit temps enrere es fotia unes clenxacas pels narius que no entenc com encara aguanta.

– Ara ho baso tot en l’alimentació.

A jutjar per la mida de la seva panxa, no en tinc cap dubte que l’alimentació és un capítol important de la seva vida. El que no tinc clar és si aquesta alimentació és la més adequada. Em pregunta si fumo, li dic que no, que ja fa set anys que ho vaig deixar, que no descarto fumar-me una pipa o algun puret algun dia, ara que a part del rock’n’roll m’agraden les havaneres, no riu, la meva broma no li ha fet gràcia, a mi, sí. M’estic convertint en un d’aquests imbècils que es parteixen la caixa amb les seves bromes.

Ara plou més. Porto la gorra i la camisa xopes.

​– Ara visc amb la meva ex, la crisi ens ha fet que ens apropem.

​Li dic que dubto que sigui una bona idea (recordo que la policia no parava de personar-se a casa seva pels escàndols que muntaven quan es barallaven), diu que en el fons s’estimen, penso que molt en el fons segur que sí.

– Et recomano que facis el mateix, torna amb la teva ex!

Li dic que em plantejo mil coses sobre què fer amb la meva vida menys tornar a viure amb la meva ex.

Ara la gorra regalima i porto les bambes inundades i els camals dels pantalons xops, el col·lega està empapadíssim, però molt feliç de parlar amb mi, d’això no hi ha cap dubte.

​– Encara toques la guitarra?

– Sí, de fet ara hi anava.

​Em sorprèn el perquè aquesta pregunta és recorrent en la gent, cada setmana hi ha alguna ànima beneïda que em pregunta si encara toco la guitarra. A mi no se m’acut preguntar a un bon amic podòleg si encara fa de podòleg, per què? Doncs perquè si és podòleg, no crec que faci de carnisser. Suposo que el fet d’estar fregant la quarantena i tenir una filla de gairebé deu anys deu fer suposar que ja no vaig fent la papallona amb la guitarra penjada.

– Fots molt bona cara tio! Se’t veu de collons!!

– Amb el catarro que agafaré avui no sé si fotré tan bona cara!

No agafa la indirecta…

– Ara faig meditació, estic súper equilibrat.

El cabró fot cara de tot menys d’equilibrat.

– Tot està en la nostra ment…

Ni que ho juri, tot està en el “cocu” i el seu no regeix bé…

​– Tio, el dia 9 canta una amiga meva a El Siglo!  M’han dit que porta dos guitarristes de puta mare!!! No t’ho pots perdre, fliparàs!!!  

– Vindré segur, més que res perquè hi toco jo…