Banyuts i pagar el beure

Això de ser català, amics lectors, costa; costa molt. Et pot costar una bona garrotada si se t'acudeix anar a votar alguna cosa que no li faci el pes al govern espanyol –i després, a sobre, encara et diran que ets tu l'agressor- i et costa, per sobre de tot, molts calers.

Quan van implantar la tarifa plana del transport públic, jo, que sóc de natural malfiat, li vaig dir a la mestressa: "vegem per on ens la fumeran". I vostès dispensin el llenguatge una mica barroer.

I vet aquí que ara ens ha arribat l'impost metropolità, una taxa que és una autèntica barbaritat. No vull entrar en l'estira-i-arronsa dels grups parlamentaris pel fet que, segons sembla, un individu que mana molt va prometre una rebaixa que no s'ha fet efectiva; un fanal, vaja. No m'hi posaré perquè a mi l'únic que m'importa és el resultat i el que veig és que amb el canvi jo, particularment, m'hauria de passar moltes hores al tren perquè em compensés la brometa.

Jo tinc una feina complicada pel que fa als horaris i molts dies plego de matinada. De Sant Joan Despí no tinc cap possibilitat d'agafar el transport públic; ni el metro, ni el tren de Sarrià, per arribar a Sant Cugat. Algun dia he pensat a agafar un taxi i passar-li el tiquet al senyor Balmón; però, és clar, no colaria.

Diumenge passat vam baixar a Barcelona per passar-hi una tarda agradable a l'Espai Volart i fer una cerveseta a l'Almirall. Tant en l'anada com en la tornada el tren anava de gom a gom, atès que els cap de setmana el nombre disminueix molt, i no va ser un trajecte agradable. Va ser llavors quan jo li vaig comentar a la mestressa: "Ja et vaig dir, esposa meva, que ens fotrien".