El búnquer dels mascles

Tinc por. Sempre n'he tingut. Tot i que durant anys m'he esmerçat en aparentar el contrari. A la palestra, la lluita apàtica: el posat seriós, la valentia, el coratge heroic. Sota el coixí, refugiat de l'escrutini públic, un guèiser d'emocions contingudes, un precipici on abocar llast per fugir endavant amb el mateix posat d'home seriós de sempre. Soc un home! Malgrat que ningú m'ho ha preguntat mai.

El nucli més fonamental de la meva identitat es va assignar partint d'una col·lecció d'ones ultrasòniques recollides a través d'un monitor. Tot el que soc, tot el que he construït des d'aleshores, se sustenta en aquell estrat efímer però desbordat de privilegis. Entre ser home i no ser-ho, l'abisme que em separa d'una vida subjugada als interessos de la categoria dominant. I malgrat que la meva és una masculinitat de segona, mai he renegat de les llicències que se m'han donat. Sense anar gaire lluny, a casa no trepitjo la cuina ni per casualitat.

No vinc, doncs, a penjar-me els galons, sinó a despullar-me. Tinc el cos infestat de masclismes. Porto el patriarcat incrustat en cada àtom del meu cos. Com tants altres homes, pels qui l'única opció veritablement feminista és la implosió: deixar-nos caure perquè, juntament amb nosaltres, s'enfonsi el patriarcat que duem dins. Obrir les ales, atrevir-nos a explorar les fronteres i descobrir, que més enllà de la masculinitat grisa i caduca que ens han imposat, hi ha espais d'existència fèrtils on poder conrear identitats que ens enriqueixin i que magnifiquin la nostra experiència vital. Des del silenci embrionari, i amb l'amor i la tendresa com a fils umbilicals; aquest és el nostre viratge.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.