Calidoscopi santcugatenc

És una característica comprovada que les nacions, les ciutats i els pobles es consideren, en alguna cosa, especials, únics, i si filem prim segurament hi ha una veritat en aquesta afirmació de singularitat. Sant Cugat del Vallès no queda fora d’aquesta actitud, ans al contrari diria que en els darrers anys la sensació ha crescut.

I la cosa va també per barris. Es diu: “Ah, els de La Floresta...” i un somriure sorneguer expressa el reconeixement d’una configuració humana i, per tant, sociològica. O, posem per cas: “Es que Valldoreix és una altra cosa...” i, també un somriure còmplice confirma la suposada diferència. Però això no acaba aquí, també passa als nous districtes o barris.

Vollpelleres, amb una biblioteca sensacional que segons per on vas no veus l’entrada, estan marcant territori per anar definint una essència pròpia que passa per la defensa dels arbres, i al barri de Sant Francesc, ja la tenen de fa molts anys i es parla d’una nova zona comercial i sense cotxes darrera del monestir a la carretera de Cerdanyola, amb un Xalet Negre que aporta integració per la via cultural.

Em quedo curt: Mira-sol, La Serreta (nom inventat per una persona creativa), o tot un barri despenjat com és Can Barata que la majoria desconeix (jo el primer) o Les Planes que està en un extraradi que crida per fer-se sentir i els centres, els diversos centres on hi ha una característica que els uneix: les terrasses que ocupen un carrer per tothom que molts cops fa inviable caminar per la vorera dues persones una al costa de l’altre.

Potser si que som singulars. Hi ha una cosa segura: cada cap de setmana estem de festa i, escolti, festa grossa eh!!.