Cançons d'amor i de pluja

És fàcil que en algun moment de la vida, per un motiu qualsevol, el lector s’enganxi a la lectura dels llibres de Sergi Pàmies. Els títols, per posar un cas, criden força l’atenció: què els sembla L’últim llibre de Sergi Pàmies?; o T’hauria de caure la cara de vergonya? D’altra banda, per als qui comencen, no hi ha dubte que un llibre de relats facilita afeccionar-se a la lectura més que no pas una novel·la.

Amb els anys l’obra de narrativa breu de Pàmies ha pres una forma determinada, ha passat de tema en tema gradulament, ha madurat i a cada novetat s’ha atorgat a si mateixa més i més sentit. Pàmies és, sense cap mena de dubte, una veu pròpia en el panorama de les nostres lletres.

Cançons d'amor i pluja està íntimament lligat a La bicicleta estàtica (2010), el seu darrer recull fins a la data, que ja marcava un canvi de tendència temàtica respecte a l’anterior conjunt de la seva obra. El to autobiogràfic, evidenciat a través de l’experiència de la mort dels pares, atorga a l’autor un to més profund que en èpoques anteriors, en què optava per analitzar sobretot aspectes de la vida urbana. Quim Monzó, per cert, va passar per una fase semblant a Mil Cretins (2007). Serà interessant veure si aquesta tendència –literaturitzar la decadència dels pares- s’encomana a d’altres d’autors d’aquesta generació.

Algú dirà que vint-i-sis contes potser són molts. Entre tants, resulta inevitable que no tots excel·leixin al mateix nivell: "Incineració", "Humor" o "La tortuga" resulten fluixos en el conjunt, però la majoria dels relats destaca amb brillantor. A destacar "Dos cotxes mal aparcats", "Autobiogràfic", "Tothom ho fa", "El nínxol" i "La posteritat", finíssims quadres de costums on el lector es veurà implicat sense remei. Perquè aquests relats parlen d’aquelles coses petites que ens defineixen, de la nostra essència com a persones. I ho fa des de la seva perspectiva exacta: com a home d’una edat determinada, com a fill testimoni del final dels pares (i en aquest sentit el recull la mirada sobre els seus pares, l'escriptora Teresa Pàmies i el dirigent comunista Gregorio López Raimundo esdevé un homenatge entranyable), com a urbanita fill de famosos que és –o que era. Un exemple per il·lustrar aquest creixent preocupació per la mort: “Reconeixes la responsabilitat i el risc, el vertigen de saber que, en aquest paisatge definitivament íntim, sentint la humitat de la terra sota les botes, o dispares i mates el temps o el temps et mata a tu”.

Pàmies demostra el seu gran talent en convertir les anècdotes insubstancials d’una vida quotidiana en espetecs d’emocions. Hi ha cinc contes (les “cançons” que remeten al títol) que d’alguna manera permeten que el lector segueixi una mena d’itinerari personal. A això també hi ajuda la riquesa de registres utilitzats: des de relats molt breus a més llargs, o a molt extensos i dividits en capítols. D’aquesta manera, l’estructura del llibre serà diferent per a cadascú, ja que ofereix una llibertat que amenitza la lectura.

Info
Títol: Cançons d'amor i de pluja
Autor: Sergi Pàmies
Editorial: Quaderns Crema (Barcelona, 2013)
Pàgines: 192
Preu: 12 euros