Cap guerra no s'ho val

El 26 de gener de l’any 39, a mig matí, varen entrar les forces del general Franco en aquest poble. Des del terrat de casa es podia veure com les tropes baixaven per la carretera de Rubí. D’altres passaven per davant de casa provinents del cantó de Valldoreix. Hi anaven cotxes, camionetes, molts carros, però també molta gent a peu carregats amb la roba, el fusell i algun sarró amb els seus estris, d’on, de vegades, penjava algun cap d’aviram. Alguns, a més dels seus equipatges, estiraven algun xai que devien haver “comprat” en algun mercat. Molts eren marroquins que, després, durant molts dies, es dedicaven a vendre articles en parades als carrers, comestibles enllaunats, robes i d’altres. Jo no comprenia com després de tants dies d’escassetat, aquella gent ens oferia tot aquell bé de Déu, d’on el devien haver tret? El problema era com poder-los comprar, perquè sols admetien diners dels “bons” o bé monedes d’argent. Els primers dies es podia saludar gent que feia molt de temps que no es veien, portaven unes bones barbes i el color de la cara molt trencat. Segurament perquè al front que combatien sempre seria núvol. Després, arribaren temps de familiars en camps de concentració, i d’altres dels quals no hi havia notícies. Neguits per poder aconseguir avals per poder-los alliberar. En fi, que mai més cap poble hagi de viure una guerra entre germans, puix mai no hi haurà totalment vencedors ni perdedors. Tothom hi perd alguna cosa important.