Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En record de la M. Dolors Soldevila
Aquesta setmana hem acomiadat la M. Dolors Soldevila Barcons. Va tenir molta relació amb nosaltres, l’equip del TOT Sant Cugat, i va ser l’ànima que va començar a fer possible la publicació TOT Cerdanyola. La M. Dolors estava molt implicada en la cultura de la ciutat veïna, on va estar molts anys participant a la Coral Cerdanyola, de la qual el seu espòs, en Jordi Morral, va ser el fundador i director al llarg dels seus 50 anys de vida. També van impulsar plegats l’Orquestra de Cambra de Cerdanyola i van participar a la Coral de la Unió Santcugatenca. La Maria Dolors ens ha deixat encara molt jove i amb moltes ganes de viure i de fer coses. Ha marxat després de patir una dura malaltia, però ho ha fet sense fer soroll ni voler molestar. Recordarem el seu caràcter afable i generós. La seva família i amics us agraïm les moltes mostres de suport, d’estimació i de condol.
Resposta a Víctor Alexandre
M’he de disculpar si ha aparegut que sóc profe? Em va sorprendre, però tampoc em sembla malament perquè, en el fons, la meva carta tenia a veure amb la meva activitat docent i els meus alumnes ja ho saben. No m’ha ofès el to de la resposta perquè cadascú queda retratat en tot allò que diu i/o escriu. El que em molesta és la crítica negativa i desqualificadora com a “mera opinió” en un escrit públic, sense tenir en compte que es llença per terra la feina de molta gent. I a més a més, deixant de banda que nunca llueve a gusto de todos; si a mi no m’agrada el futbol, apago la tele i el dia de les copes i recopes me’n vaig a pescar salmón al Yemen.
Per cert, opino que Profesor Lazhar és una bona pel·lícula, però el comportament dels alumnes el trobo massa ideal. S’apropava més a la realitat La clase. I m’imagino que també ho fa Els nens salvatges.
Per ara i pel que fa a mi, no vull embolicar-me més amb aquest tema, perquè voldria comentar-ne d’altres. Una altra setmana, potser.
Perdoneu aquest rotllo.
Alicia Fdez. De Juan (cinèfila particular)
Carta d’agraïment als Mossos de Sant Cugat del Vallès
Sóc un veí de Sant Cugat del Vallès i agraeixo la intervenció dels Mossos d’Esquadra en els esdeveniments del dissabte 12 de maig a les 16.30 h. Dono les gràcies per la seva actuació, eficàcia, professionalitat i per la rapidesa i, específicament, al personal de guàrdia que hi havia aquest dia en aquesta hora i al cap que portava la investigació. Gràcies, Mossos d’Esquadra.
Francisco S. L.
La Marató de TV3
Catalunya està molt castigada per l’atur, però no s’ha fet enrere davant la crisi, participant a la Marató per la Pobresa. Els catalans, tots, d’aquí i d’allà, dins les seves possibilitats, han respost de manera generosa i sobretot humana, i és aquesta humanitat i les ganes de tirar endavant la que ens farà possible, malgrat tots els entrebancs que trobem més els que ens posin, que no deixem de ser, passi el que passi, solidaris.
E. Piera
Bankia o la sociabilització de les pèrdues
Per donar una dimensió de la tragèdia de Bankia i suposant que només siguin 23.000 milions d’euros, amb aquests diners els santcugatencs tindríem el pressupost del nostre municipi cobert fins d’aquí als propers 250 anys! A Catalunya, amb la disposició addicional 3a de l’Estatut, demanàvem 750 milions d’euros, al voltant del 3% del que demana i se li donarà a Bankia el proper juliol. Nosaltres portem més de 3 anys esperant aquests diners… Bankia trigarà dos mesos a rebre’ls. Això i moltes altres decisions fan que els santcugatencs i catalans en general paguem molt més per tot, fins i tot per coses fetes en la seva majoria fora del nostre país. Resulta que els diners dels catalans no només se sociabilitzen fora de Catalunya amb la resta de CCAA, sinó que ara, a més, s’hi afegeixen els bancs com Bankia amb les seves necessitats financeres (Bankia va deixar diners per fitxar Cristiano Ronaldo i encara no els ha cobrat, i també va invertir a Terra Mítica, amb pèrdues des de fa temps).I jo em pregunto… quan els bancs, amb l’ajut dels diners de tots els ciutadans i ciutadanes, aconsegueixin remuntar i obtinguin beneficis… també els repartiran de manera sociabilitzada?
Joana Barbany i Freixa
Ciutadans de segona, a Sant Cugat
Els pares i mares dels més de 1.000 nens (i aviat amb la nova ràtio molts més) que van a l’escola Avenç hem de perdre cada dia al cotxe molt de temps de la nostra vida fent cues inacabables per poder portar i recollir els nostres fills de l’escola, ja que ni tan sols hi arriba una línia d’autobús. Passen els anys i la situació d’aquest punt molt més que negre no es resol. Tan difícil és trobar solucions? Què té aquest cas de la tan parlada mobilitat equitativa, segura, sostenible i eficient? No és estrany que les famílies d’aquesta escola ens sentim tractats com a ciutadans de segona en un municipi que tracta molt bé quasi tothom.
Mentre no hi pugui arribar almenys una línia de bus (a les hores punta), també seguirem contribuint a mantenir el volum del trànsit als carrers del centre i la ronda, i per tant la contaminació de la ciutat.
Roser Nadal
Gràcies, Jesús
Aquest dilluns ens hem despertat amb la trista notícia que després de mesos de lluita en Jesús ens havia deixat. Ell ha estat i serà sempre un exemple a seguir per a molts de nosaltres: lluitador, optimista, generós i, sobretot, bona persona. Estic segura que si hi hagués més persones com ell i com la seva dona, Antònia, el món seria molt més bonic. No és just que hagi hagut de marxar tant aviat... Gràcies, Jesús, pels consells que m’has donat des que vaig arribar a Sant Cugat, t’asseguro que no els oblidaré, i gràcies pel teu entusiasme i energia infinits que han fet que per mi aquest bloc de pisos sigui molt més que això. “Trobarem a faltar el teu somriure. Diu que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí. Però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí”. Descansa en pau, Jesús. Una abraçada molt forta a la seva família.
Irene Colomer Font
Gracias por la luz
¿Cabe agradecer cuando se recibe lo que por derecho se merece? En esos casos parecería que la gratitud sobra. Pero como lo cortés no quita lo valiente: agradezco a nuestras autoridades locales que cumplieron con lo anunciado. Nos dijeron, ante nuestra solicitud, que antes de fin de mayo se instalaría el alumbrado público en el paso peatonal que une la calle Víctor Català y la estación Volpelleres, y cumplieron. Ahora falta que podamos seguir agradeciéndoles porque satisfacen lo que los vecinos de Sant Domènech reclamamos, respecto del campo de fútbol para –un supuesto– uso profesional, además del incivismo con que se usa el mismo y respecto de un módulo de lavabos que no cumple con ninguna normativa vigente en cuanto a salubridad e higiene (está a tres metros de unos juegos infantiles, no contempla WC por sexos ni accesibilidad para personas con discapacidad…). Nunca sabremos qué hubiese pasado si no “llorábamos” (por aquello de “El que no llora...”). “Lloramos” desde hace casi un año y medio; el hecho es que el día 29 de mayo pasado, a la noche, ¡se hizo la luz!
Eduardo Brignani
Tot té un límit
Diumenge passat un grup de ciutadans amb el degut permís va organitzar activitats al claustre del Monestir durant les Misses dominicals. Un altre grup, també amb el corresponent permís i suport municipals, va fer un concert estrepitós a la plaça Octavià a l’hora que el mateix Ajuntament havia autoritzat la processó de Corpus i la festa de Càritas per l’entorn del Monestir. És a dir, els responsables (suposem que per ignorància) havien autoritzat al mateix indret i a la mateixa hora activitats incompatibles. El conveni de respecte i no interferència que fa temps varen signar Ajuntament i Parròquia moltes vegades es compleix a mitges, però diumenge passat, es va incomplir fins a l’extravagància. Comprenem que harmonitzar la vida ciutadana no és fàcil, però per més que sapiguem perdonar-les, no podem donar per bones les pràctiques que generen tensions. El respecte és exigible a tothom: si un dia un grapat de feligresos amb un equip sorollós impedís l’activitat d’un miler de ciutadans, ho desaprovaríem de la mateixa manera. Això (però a la inversa) és el que va passar diumenge. Com que sabem que a l’equip municipal hi ha bona disposició, els animem a passar de les bones intencions a l’eficàcia. Perquè tot té un límit.
Mn. Blai Blanquer
Andança a plaça
El dissabte 2 de juny es van veure moltes coses a la plaça de l’Om. Una d’elles era evident; centenars d’alumnes de l’escola de dansa van pujar a l’escenari a mostrar el que havien après durant l’any, però darrere l’escenari es podien percebre moltes altres sensacions; podíem veure la cara d’orgull i emoció barrejada amb nervis de tots els mestres de l’escola que, tot i impartir les classes dispersats pel municipi, han demostrat que parlen un únic llenguatge, el de l’Esbart. També es veien famílies, un munt de famílies que han posat la seva confiança en mans d’una entitat de Sant Cugat i a les quals vull agrair que ens deixin formar part d’aquest bocinet de les seves vides.
En un raconet de la plaça es va instal·lar la barra, un espai on es va barrejar la junta de l’entitat amb un munt de col·laboradors per preparar el sopar i repartir begudes en una tarda especialment calorosa. L’Oriol i el Quim també hi eren; sempre hi són! Amb aquesta carta només vull donar-vos les gràcies a tots per fer sentir que l’Esbart, tot i no tenir un espai on trobar-se, segueix sent una entitat més unida i forta que mai, i que tota aquesta energia generada dissabte ens empeny a seguir intentant redreçar la situació. És un plaer presidir aquesta entitat. Moltíssimes gràcies a tots!
Sandra Casat
Aquesta setmana hem acomiadat la M. Dolors Soldevila Barcons. Va tenir molta relació amb nosaltres, l’equip del TOT Sant Cugat, i va ser l’ànima que va començar a fer possible la publicació TOT Cerdanyola. La M. Dolors estava molt implicada en la cultura de la ciutat veïna, on va estar molts anys participant a la Coral Cerdanyola, de la qual el seu espòs, en Jordi Morral, va ser el fundador i director al llarg dels seus 50 anys de vida. També van impulsar plegats l’Orquestra de Cambra de Cerdanyola i van participar a la Coral de la Unió Santcugatenca. La Maria Dolors ens ha deixat encara molt jove i amb moltes ganes de viure i de fer coses. Ha marxat després de patir una dura malaltia, però ho ha fet sense fer soroll ni voler molestar. Recordarem el seu caràcter afable i generós. La seva família i amics us agraïm les moltes mostres de suport, d’estimació i de condol.
Resposta a Víctor Alexandre
M’he de disculpar si ha aparegut que sóc profe? Em va sorprendre, però tampoc em sembla malament perquè, en el fons, la meva carta tenia a veure amb la meva activitat docent i els meus alumnes ja ho saben. No m’ha ofès el to de la resposta perquè cadascú queda retratat en tot allò que diu i/o escriu. El que em molesta és la crítica negativa i desqualificadora com a “mera opinió” en un escrit públic, sense tenir en compte que es llença per terra la feina de molta gent. I a més a més, deixant de banda que nunca llueve a gusto de todos; si a mi no m’agrada el futbol, apago la tele i el dia de les copes i recopes me’n vaig a pescar salmón al Yemen.
Per cert, opino que Profesor Lazhar és una bona pel·lícula, però el comportament dels alumnes el trobo massa ideal. S’apropava més a la realitat La clase. I m’imagino que també ho fa Els nens salvatges.
Per ara i pel que fa a mi, no vull embolicar-me més amb aquest tema, perquè voldria comentar-ne d’altres. Una altra setmana, potser.
Perdoneu aquest rotllo.
Alicia Fdez. De Juan (cinèfila particular)
Carta d’agraïment als Mossos de Sant Cugat del Vallès
Sóc un veí de Sant Cugat del Vallès i agraeixo la intervenció dels Mossos d’Esquadra en els esdeveniments del dissabte 12 de maig a les 16.30 h. Dono les gràcies per la seva actuació, eficàcia, professionalitat i per la rapidesa i, específicament, al personal de guàrdia que hi havia aquest dia en aquesta hora i al cap que portava la investigació. Gràcies, Mossos d’Esquadra.
Francisco S. L.
La Marató de TV3
Catalunya està molt castigada per l’atur, però no s’ha fet enrere davant la crisi, participant a la Marató per la Pobresa. Els catalans, tots, d’aquí i d’allà, dins les seves possibilitats, han respost de manera generosa i sobretot humana, i és aquesta humanitat i les ganes de tirar endavant la que ens farà possible, malgrat tots els entrebancs que trobem més els que ens posin, que no deixem de ser, passi el que passi, solidaris.
E. Piera
Bankia o la sociabilització de les pèrdues
Per donar una dimensió de la tragèdia de Bankia i suposant que només siguin 23.000 milions d’euros, amb aquests diners els santcugatencs tindríem el pressupost del nostre municipi cobert fins d’aquí als propers 250 anys! A Catalunya, amb la disposició addicional 3a de l’Estatut, demanàvem 750 milions d’euros, al voltant del 3% del que demana i se li donarà a Bankia el proper juliol. Nosaltres portem més de 3 anys esperant aquests diners… Bankia trigarà dos mesos a rebre’ls. Això i moltes altres decisions fan que els santcugatencs i catalans en general paguem molt més per tot, fins i tot per coses fetes en la seva majoria fora del nostre país. Resulta que els diners dels catalans no només se sociabilitzen fora de Catalunya amb la resta de CCAA, sinó que ara, a més, s’hi afegeixen els bancs com Bankia amb les seves necessitats financeres (Bankia va deixar diners per fitxar Cristiano Ronaldo i encara no els ha cobrat, i també va invertir a Terra Mítica, amb pèrdues des de fa temps).I jo em pregunto… quan els bancs, amb l’ajut dels diners de tots els ciutadans i ciutadanes, aconsegueixin remuntar i obtinguin beneficis… també els repartiran de manera sociabilitzada?
Joana Barbany i Freixa
Ciutadans de segona, a Sant Cugat
Els pares i mares dels més de 1.000 nens (i aviat amb la nova ràtio molts més) que van a l’escola Avenç hem de perdre cada dia al cotxe molt de temps de la nostra vida fent cues inacabables per poder portar i recollir els nostres fills de l’escola, ja que ni tan sols hi arriba una línia d’autobús. Passen els anys i la situació d’aquest punt molt més que negre no es resol. Tan difícil és trobar solucions? Què té aquest cas de la tan parlada mobilitat equitativa, segura, sostenible i eficient? No és estrany que les famílies d’aquesta escola ens sentim tractats com a ciutadans de segona en un municipi que tracta molt bé quasi tothom.
Mentre no hi pugui arribar almenys una línia de bus (a les hores punta), també seguirem contribuint a mantenir el volum del trànsit als carrers del centre i la ronda, i per tant la contaminació de la ciutat.
Roser Nadal
Gràcies, Jesús
Aquest dilluns ens hem despertat amb la trista notícia que després de mesos de lluita en Jesús ens havia deixat. Ell ha estat i serà sempre un exemple a seguir per a molts de nosaltres: lluitador, optimista, generós i, sobretot, bona persona. Estic segura que si hi hagués més persones com ell i com la seva dona, Antònia, el món seria molt més bonic. No és just que hagi hagut de marxar tant aviat... Gràcies, Jesús, pels consells que m’has donat des que vaig arribar a Sant Cugat, t’asseguro que no els oblidaré, i gràcies pel teu entusiasme i energia infinits que han fet que per mi aquest bloc de pisos sigui molt més que això. “Trobarem a faltar el teu somriure. Diu que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí. Però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí”. Descansa en pau, Jesús. Una abraçada molt forta a la seva família.
Irene Colomer Font
Gracias por la luz
¿Cabe agradecer cuando se recibe lo que por derecho se merece? En esos casos parecería que la gratitud sobra. Pero como lo cortés no quita lo valiente: agradezco a nuestras autoridades locales que cumplieron con lo anunciado. Nos dijeron, ante nuestra solicitud, que antes de fin de mayo se instalaría el alumbrado público en el paso peatonal que une la calle Víctor Català y la estación Volpelleres, y cumplieron. Ahora falta que podamos seguir agradeciéndoles porque satisfacen lo que los vecinos de Sant Domènech reclamamos, respecto del campo de fútbol para –un supuesto– uso profesional, además del incivismo con que se usa el mismo y respecto de un módulo de lavabos que no cumple con ninguna normativa vigente en cuanto a salubridad e higiene (está a tres metros de unos juegos infantiles, no contempla WC por sexos ni accesibilidad para personas con discapacidad…). Nunca sabremos qué hubiese pasado si no “llorábamos” (por aquello de “El que no llora...”). “Lloramos” desde hace casi un año y medio; el hecho es que el día 29 de mayo pasado, a la noche, ¡se hizo la luz!
Eduardo Brignani
Tot té un límit
Diumenge passat un grup de ciutadans amb el degut permís va organitzar activitats al claustre del Monestir durant les Misses dominicals. Un altre grup, també amb el corresponent permís i suport municipals, va fer un concert estrepitós a la plaça Octavià a l’hora que el mateix Ajuntament havia autoritzat la processó de Corpus i la festa de Càritas per l’entorn del Monestir. És a dir, els responsables (suposem que per ignorància) havien autoritzat al mateix indret i a la mateixa hora activitats incompatibles. El conveni de respecte i no interferència que fa temps varen signar Ajuntament i Parròquia moltes vegades es compleix a mitges, però diumenge passat, es va incomplir fins a l’extravagància. Comprenem que harmonitzar la vida ciutadana no és fàcil, però per més que sapiguem perdonar-les, no podem donar per bones les pràctiques que generen tensions. El respecte és exigible a tothom: si un dia un grapat de feligresos amb un equip sorollós impedís l’activitat d’un miler de ciutadans, ho desaprovaríem de la mateixa manera. Això (però a la inversa) és el que va passar diumenge. Com que sabem que a l’equip municipal hi ha bona disposició, els animem a passar de les bones intencions a l’eficàcia. Perquè tot té un límit.
Mn. Blai Blanquer
Andança a plaça
El dissabte 2 de juny es van veure moltes coses a la plaça de l’Om. Una d’elles era evident; centenars d’alumnes de l’escola de dansa van pujar a l’escenari a mostrar el que havien après durant l’any, però darrere l’escenari es podien percebre moltes altres sensacions; podíem veure la cara d’orgull i emoció barrejada amb nervis de tots els mestres de l’escola que, tot i impartir les classes dispersats pel municipi, han demostrat que parlen un únic llenguatge, el de l’Esbart. També es veien famílies, un munt de famílies que han posat la seva confiança en mans d’una entitat de Sant Cugat i a les quals vull agrair que ens deixin formar part d’aquest bocinet de les seves vides.
En un raconet de la plaça es va instal·lar la barra, un espai on es va barrejar la junta de l’entitat amb un munt de col·laboradors per preparar el sopar i repartir begudes en una tarda especialment calorosa. L’Oriol i el Quim també hi eren; sempre hi són! Amb aquesta carta només vull donar-vos les gràcies a tots per fer sentir que l’Esbart, tot i no tenir un espai on trobar-se, segueix sent una entitat més unida i forta que mai, i que tota aquesta energia generada dissabte ens empeny a seguir intentant redreçar la situació. És un plaer presidir aquesta entitat. Moltíssimes gràcies a tots!
Sandra Casat