Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Denuncia contra los contenedores de reciclaje y los horarios
Me sorprende por qué tienen la manía de cambiar los contenedores de sitio. A mi, que vivo en Mira-sol, me pasó que los contenedores de mi calle estaban cerca de mi casa hasta que un día se los llevaron a no se dónde y todavía no los han devuelto. Un poco más lejos había otros, hasta que el pasado jueves 14 de junio también los quitaron, y no sabemos dónde tirar la basura de reciclaje. Cada día hemos de bajar hasta Sant Cugat ciudad para tirar la basura. Además, el camión de la basura atasca toda la calle en las horas escolares de ir hacia el colegio, y mira que no hay contenedores para recoger, cada día hemos de dar una vuelta mucho más grande para poder llegar al colegio a las nueve menos cuarto. Creo que habría que decirle algo a estas entidades.
Víctor Basterrechea
Missa per Joaquim Casas
Aniversari de la mort d’en Joaquim Casas Balada (el petit de Cal Cisteller) membre fundador de la Penya Regalèssia. El dissabte dia 7 de juliol a les 10.30 h se celebrarà una missa a l’ermita de Sant Medir.
Penya Regalèssia
Moltes felicitats, Coral La Lira
Vaig tenir el goig de poder assistir a la Primera Mostra de Cor d’Homes el 24 de juny al Palau de la Música Catalana. Van cantar un total de set entitats d’arreu de Catalunya, entre elles, la Societat Coral La Lira de Sant Cugat que va interpretar Per tu ploro, Cala Montgó, L’Empordà i Los pescadors. Que jo digui que la seva actuació va ser magnífica potser no té gaire valor, però si afegeixo que va ser la coral més aplaudida en un Palau ple a vessar potser la meva opinió es queda curta. Em vaig sentir molt cofoi de poder escoltar la coral santcugatenca en un escenari tan emblemàtic com el Palau de la Música, la catedral del cant. En Josep Anselm Clavé, allà on sigui, segur que va gaudir de l’espectacle organitzat per la Federació de Cord de Clavé. Un dia per no oblidar. Moltes felicitats a tots els membres de la Coral La Lira, músics i director. Vau deixar el llistó molt alt!
Josep M. Vallès
Resposta a la carta de Fernando Garcia amb el títol ‘Benvolguda alcaldessa’
Sóc veí de Sant Cugat i no cal dir que estic orgullós del lloc privilegiat que estic vivint. I pel mateix motiu em sap greu que hi hagi veïns que es queixin de qualsevol cosa que altres envejarien. Entenc que algú sigui al·lèrgic al pol·len dels arbres i en això no cal que es faci responsable a l’alcaldessa, però que es denomini el barri com a “inhabitable” quan tenim una ciutat amb més espais verds que cap altre de l’entorn. I que es digui que cada dia es dediqui “mes d’una hora” a netejar el jardí de la brutícia dels plàtans. No és una mica exagerat? Doni gracies per viure on viu i no es queixi, que hi ha molta gent que li agradaria viure com vostè i desgraciadament no pot ni somniar a poder-ho fer.
Salvador Fenollar
Nova resposta a Alicia Fernández de Juan
És lamentable que la senyora Fernández atribueixi al TOT Sant Cugat l’aparició de la seva professió sota el seu nom en la carta anterior, sabent, com sap tothom, que aquest setmanari té per norma no fer-ho, llevat que el signant en qüestió, com ella sí que va fer, la hi faci constar. Només cal mirar la resta de signatures. S’entén, tanmateix, que aquesta actitud vingui d’algú que ja en la primera carta, sense conèixer-me de res, m’adreçava tot un seguit de desqualificacions personals només perquè a ella li havia agradat una pel·lícula que a mi em sembla mediocre. Segons ella, el fet que jo no en canti les excel·lències “llença per terra la feina de molta gent”. Talment com si aquesta “gent” no cobrés entrada i calgués emprar l’autocensura per no esguerrar-los el negoci. La senyora Fernández, incapaç de rebatre l’evidència que la meva columna és una columna d’opinió, com ho són totes les columnes de tots els mitjans del món, escrits o digitals, diferencia aquesta opinió de la seva qualificant la primera de “pública” i la segona de “particular”. Talment com si la seva, la “particular”, no hagués estat feta pública. Com hauria pogut respondre-li, aleshores? Si la senyora Fernández creu de debò, que “nunca llueve a gusto de todos” –paraules textuals–, el primer que hauria de fer és respectar el parer d’altres persones sobre els productes que hi ha al mercat. No té per què estar-hi d’acord, només ha de respectar-lo. Finalment, li recordo que en català hi ha una vella dita que diu: “Mai no plou a gust de tothom”.
Víctor Alexandre
Funcionaris en temps de crisi
L’altre dia vaig anar a fer unes gestions al nou Registre Civil de Sant Cugat, hi vaig entrar i em vaig asseure als bancs que hi ha, mentre dues funcionàries atenien la gent que tenia davant meu. L’altra taula estava buida, la funcionària no hi era i al cap d’una estona va aparèixer, que venia del carrer, carregada amb bosses de la carnisseria i el forn de pa, va entrar amb tota parsimònia, va anar a dins, va guardar la compra i va seure a “treballar”a la taula de la dreta mirant-les de cara. Em semblen insultants actituds com aquesta, que són, per desgràcia, massa habituals i que penalitzen els funcionaris responsables amb la seva feina. En aquests moments en què la funció pública està qüestionada, ens podríem fer la pregunta de qui faria això en una empresa privada. I quines en serien les conseqüències. Si volem tenir una funció pública respectada, primer de tot, responsabilitat per part del funcionari, en segon lloc respecte pels usuaris i finalment, una gestió similar a la privada que prioritzi el bon servei, que promocioni el bon treballador i sancioni els penques.
Helena Abarca Valderrama
Sobre el rellotge del Monestir
Senyor Esteban Holsman:
Amb relació a la seva carta publicada al TOT Sant Cugat del dia 22 de juny, permeti’m que li faci algunes observacions. En primer lloc, a inicis del segle x el Monestir encara no tenia cap rellevància perquè va ser aleshores quan es va començar a edificar, i encara havien de passar alguns segles fins que el monument estigués enllestit. En segon lloc, el rellotge del campanar del Monestir data del segle xvii i des d’aleshores fins ara ha estat un dels signes identitaris de la nostra ciutat. Pensi que jo vaig néixer a la plaça Octavià, també coneguda com a plaça del Monestir, ara fa més de setanta anys, i encara hi visc ara. Hi he viscut tota la vida i, per tant, tota la vida he sentit tocar els quarts i les hores del rellotge del campanar del Monestir. I no només no m’han molestat mai, sinó que, a les nits d’insomni, que també n’he tingut, m’han servit de consol i relax. Estic convençut que a la gran majoria de santcugatencs, nascuts aquí o bé que ja fa molts anys que hi viuen, si no les sentissin tocar, les trobarien a faltar. Suposo que quan una persona vol canviar de lloc de viure, abans d’anar-hi comprova que el seu nou entorn li agradi, i que no hi hagi coses que li puguin molestar. Si vostè no ho va fer, no és pas culpa de la resta dels veïns. Si em permet un consell, com a bon ciutadà que no dubto que és, li agrairia que intentés integrar-se a la cultura i costums de la seva nova ciutat.
Pere Vilarasau Sallés
Resaltes y badenes
Yo me quejo de los resaltes o badenes que hay en Sant Cugat. Creo que hay demasiados, en muchos sitios donde no hacen falta y en cambio en sitios donde hacen falta no hay. Hay badenes de distintos tipos, unos de plástico, otros de cemento, otros de lado a lado y otros en el medio. Si se ven bien, hacen que la gente no corra tanto con el coche o la moto. Pero hay muchos que tienen las pinturas gastadas y no se ven, además son demasiado altos, peligrosos para las motos y pueden estropear la carrocería de los coches bajos, porque aunque vayas despacio algunos tocan al suelo. Creo que tendría que haber más semáforos, pero que no duren demasiado tiempo y que todos los badenes fueran iguales.
Marc Rodríguez
12 anys
No fomenteu l’odi al jovent
A l’Institut Arnau Cadell, a la classe de la meva filla, la professora d’història, en lloc d’explicar la matèria, ha intentat difondre les consignes polítiques que professa. Explicar a classe d’història que no hi hauria retallades si l’Església pagués impostos, és inadequat, fals i tendenciós. No és que em preocupi excessivament que se li expliquin mentides als nostres fills, ells saben perfectament que l’Església paga molts altres impostos, i que l’Estat estalvia molts més diners en serveis socials que no pas els que deixa d’ingressar. Els nostres fills no es deixaran enganyar tan fàcilment. També són coneixedors que no és només l’Església catòlica qui té aquest benefici, sinó totes les entitats que tinguin utilitats socials, i per tant, no pagar l’IBI no és un privilegi, sinó un incentiu per a altres entitats que vulguin imitar l’Església. El que realment em preocupa és que avui dia encara hi hagi gent que manipuli les veritats amb la perversa intenció de sembrar enveges i odi entre diferents formes d’entendre la vida.
I el que és pitjor, és que trobin gent ingènua que els faci d’altaveu, difonent les seves roïns idees, i oblidant tots els casos de la història en què l’odi no ha reportat res de bo a ningú. Tant de bo que la tolerància i el criteri esdevinguin més universals!
Francesc Cardoner
Me sorprende por qué tienen la manía de cambiar los contenedores de sitio. A mi, que vivo en Mira-sol, me pasó que los contenedores de mi calle estaban cerca de mi casa hasta que un día se los llevaron a no se dónde y todavía no los han devuelto. Un poco más lejos había otros, hasta que el pasado jueves 14 de junio también los quitaron, y no sabemos dónde tirar la basura de reciclaje. Cada día hemos de bajar hasta Sant Cugat ciudad para tirar la basura. Además, el camión de la basura atasca toda la calle en las horas escolares de ir hacia el colegio, y mira que no hay contenedores para recoger, cada día hemos de dar una vuelta mucho más grande para poder llegar al colegio a las nueve menos cuarto. Creo que habría que decirle algo a estas entidades.
Víctor Basterrechea
Missa per Joaquim Casas
Aniversari de la mort d’en Joaquim Casas Balada (el petit de Cal Cisteller) membre fundador de la Penya Regalèssia. El dissabte dia 7 de juliol a les 10.30 h se celebrarà una missa a l’ermita de Sant Medir.
Penya Regalèssia
Moltes felicitats, Coral La Lira
Vaig tenir el goig de poder assistir a la Primera Mostra de Cor d’Homes el 24 de juny al Palau de la Música Catalana. Van cantar un total de set entitats d’arreu de Catalunya, entre elles, la Societat Coral La Lira de Sant Cugat que va interpretar Per tu ploro, Cala Montgó, L’Empordà i Los pescadors. Que jo digui que la seva actuació va ser magnífica potser no té gaire valor, però si afegeixo que va ser la coral més aplaudida en un Palau ple a vessar potser la meva opinió es queda curta. Em vaig sentir molt cofoi de poder escoltar la coral santcugatenca en un escenari tan emblemàtic com el Palau de la Música, la catedral del cant. En Josep Anselm Clavé, allà on sigui, segur que va gaudir de l’espectacle organitzat per la Federació de Cord de Clavé. Un dia per no oblidar. Moltes felicitats a tots els membres de la Coral La Lira, músics i director. Vau deixar el llistó molt alt!
Josep M. Vallès
Resposta a la carta de Fernando Garcia amb el títol ‘Benvolguda alcaldessa’
Sóc veí de Sant Cugat i no cal dir que estic orgullós del lloc privilegiat que estic vivint. I pel mateix motiu em sap greu que hi hagi veïns que es queixin de qualsevol cosa que altres envejarien. Entenc que algú sigui al·lèrgic al pol·len dels arbres i en això no cal que es faci responsable a l’alcaldessa, però que es denomini el barri com a “inhabitable” quan tenim una ciutat amb més espais verds que cap altre de l’entorn. I que es digui que cada dia es dediqui “mes d’una hora” a netejar el jardí de la brutícia dels plàtans. No és una mica exagerat? Doni gracies per viure on viu i no es queixi, que hi ha molta gent que li agradaria viure com vostè i desgraciadament no pot ni somniar a poder-ho fer.
Salvador Fenollar
Nova resposta a Alicia Fernández de Juan
És lamentable que la senyora Fernández atribueixi al TOT Sant Cugat l’aparició de la seva professió sota el seu nom en la carta anterior, sabent, com sap tothom, que aquest setmanari té per norma no fer-ho, llevat que el signant en qüestió, com ella sí que va fer, la hi faci constar. Només cal mirar la resta de signatures. S’entén, tanmateix, que aquesta actitud vingui d’algú que ja en la primera carta, sense conèixer-me de res, m’adreçava tot un seguit de desqualificacions personals només perquè a ella li havia agradat una pel·lícula que a mi em sembla mediocre. Segons ella, el fet que jo no en canti les excel·lències “llença per terra la feina de molta gent”. Talment com si aquesta “gent” no cobrés entrada i calgués emprar l’autocensura per no esguerrar-los el negoci. La senyora Fernández, incapaç de rebatre l’evidència que la meva columna és una columna d’opinió, com ho són totes les columnes de tots els mitjans del món, escrits o digitals, diferencia aquesta opinió de la seva qualificant la primera de “pública” i la segona de “particular”. Talment com si la seva, la “particular”, no hagués estat feta pública. Com hauria pogut respondre-li, aleshores? Si la senyora Fernández creu de debò, que “nunca llueve a gusto de todos” –paraules textuals–, el primer que hauria de fer és respectar el parer d’altres persones sobre els productes que hi ha al mercat. No té per què estar-hi d’acord, només ha de respectar-lo. Finalment, li recordo que en català hi ha una vella dita que diu: “Mai no plou a gust de tothom”.
Víctor Alexandre
Funcionaris en temps de crisi
L’altre dia vaig anar a fer unes gestions al nou Registre Civil de Sant Cugat, hi vaig entrar i em vaig asseure als bancs que hi ha, mentre dues funcionàries atenien la gent que tenia davant meu. L’altra taula estava buida, la funcionària no hi era i al cap d’una estona va aparèixer, que venia del carrer, carregada amb bosses de la carnisseria i el forn de pa, va entrar amb tota parsimònia, va anar a dins, va guardar la compra i va seure a “treballar”a la taula de la dreta mirant-les de cara. Em semblen insultants actituds com aquesta, que són, per desgràcia, massa habituals i que penalitzen els funcionaris responsables amb la seva feina. En aquests moments en què la funció pública està qüestionada, ens podríem fer la pregunta de qui faria això en una empresa privada. I quines en serien les conseqüències. Si volem tenir una funció pública respectada, primer de tot, responsabilitat per part del funcionari, en segon lloc respecte pels usuaris i finalment, una gestió similar a la privada que prioritzi el bon servei, que promocioni el bon treballador i sancioni els penques.
Helena Abarca Valderrama
Sobre el rellotge del Monestir
Senyor Esteban Holsman:
Amb relació a la seva carta publicada al TOT Sant Cugat del dia 22 de juny, permeti’m que li faci algunes observacions. En primer lloc, a inicis del segle x el Monestir encara no tenia cap rellevància perquè va ser aleshores quan es va començar a edificar, i encara havien de passar alguns segles fins que el monument estigués enllestit. En segon lloc, el rellotge del campanar del Monestir data del segle xvii i des d’aleshores fins ara ha estat un dels signes identitaris de la nostra ciutat. Pensi que jo vaig néixer a la plaça Octavià, també coneguda com a plaça del Monestir, ara fa més de setanta anys, i encara hi visc ara. Hi he viscut tota la vida i, per tant, tota la vida he sentit tocar els quarts i les hores del rellotge del campanar del Monestir. I no només no m’han molestat mai, sinó que, a les nits d’insomni, que també n’he tingut, m’han servit de consol i relax. Estic convençut que a la gran majoria de santcugatencs, nascuts aquí o bé que ja fa molts anys que hi viuen, si no les sentissin tocar, les trobarien a faltar. Suposo que quan una persona vol canviar de lloc de viure, abans d’anar-hi comprova que el seu nou entorn li agradi, i que no hi hagi coses que li puguin molestar. Si vostè no ho va fer, no és pas culpa de la resta dels veïns. Si em permet un consell, com a bon ciutadà que no dubto que és, li agrairia que intentés integrar-se a la cultura i costums de la seva nova ciutat.
Pere Vilarasau Sallés
Resaltes y badenes
Yo me quejo de los resaltes o badenes que hay en Sant Cugat. Creo que hay demasiados, en muchos sitios donde no hacen falta y en cambio en sitios donde hacen falta no hay. Hay badenes de distintos tipos, unos de plástico, otros de cemento, otros de lado a lado y otros en el medio. Si se ven bien, hacen que la gente no corra tanto con el coche o la moto. Pero hay muchos que tienen las pinturas gastadas y no se ven, además son demasiado altos, peligrosos para las motos y pueden estropear la carrocería de los coches bajos, porque aunque vayas despacio algunos tocan al suelo. Creo que tendría que haber más semáforos, pero que no duren demasiado tiempo y que todos los badenes fueran iguales.
Marc Rodríguez
12 anys
No fomenteu l’odi al jovent
A l’Institut Arnau Cadell, a la classe de la meva filla, la professora d’història, en lloc d’explicar la matèria, ha intentat difondre les consignes polítiques que professa. Explicar a classe d’història que no hi hauria retallades si l’Església pagués impostos, és inadequat, fals i tendenciós. No és que em preocupi excessivament que se li expliquin mentides als nostres fills, ells saben perfectament que l’Església paga molts altres impostos, i que l’Estat estalvia molts més diners en serveis socials que no pas els que deixa d’ingressar. Els nostres fills no es deixaran enganyar tan fàcilment. També són coneixedors que no és només l’Església catòlica qui té aquest benefici, sinó totes les entitats que tinguin utilitats socials, i per tant, no pagar l’IBI no és un privilegi, sinó un incentiu per a altres entitats que vulguin imitar l’Església. El que realment em preocupa és que avui dia encara hi hagi gent que manipuli les veritats amb la perversa intenció de sembrar enveges i odi entre diferents formes d’entendre la vida.
I el que és pitjor, és que trobin gent ingènua que els faci d’altaveu, difonent les seves roïns idees, i oblidant tots els casos de la història en què l’odi no ha reportat res de bo a ningú. Tant de bo que la tolerància i el criteri esdevinguin més universals!
Francesc Cardoner