Carta oberta a Lluís Ribas amb admiració i entusiasme

Gràcies, mil i una gràcies, amic. T'escric a primera hora de la tarda del diumenge 26 de març del 2017, unes hores després d'haver parlat telefònicament amb tu i passats dos dies d'ençà que visitéssim junts la teva mostra 40 anys d'exposició en exposició al Monestir de Sant Cugat.

Vam estar els dos sols. El dia, tot i ésser primavera, era plujós i fred. El cel gris resultava d'aquells que conviden a quedar-se a casa. Tanmateix, jo em vaig sentir feliç, ple de joia per trobar-me enmig del teu món. Estava en el nostre gran monument a la perdurabilitat de l'esperit humà en companyia del gran mestre pintor que ets. Sí, estimat i admirat Lluís Ribas, encara que aquestes paraules tan exaltades et xoquin i fins i tot et destarotin una mica, em reafirmo en elles. Les dic perquè tot i ésser afirmacions certes, difícilment les sentirem de tu, que ets qui millor coneixes la teva pròpia obra. Tu ets conscient de les virtuts artístiques que atresores, però prefereixes crear en silenci, perquè després els teus quadres s'escampin pel món, parlin per tu i es guanyen al públic pel seu valor intrínsec.

Primer vam veure la sala de l'atri, aquella que recull els teus començaments com a adolescent, jove, adult en formació i pintor que sap obrir-se camí des dels àmbits locals fins als internacionals. Et felicito per la selecció. Una ampolla; una venedora d'alls; uns nens a la platja, vora el mar, que enllacen amb l'infant que eres, quan esperaves dalt d'una barca varada a la sorra al pare mariner, desitjant que tornés sa i estalvi amb la pesca fresca que la mare vendria al mercat; uns personatges marroquins; un retrat de Virginia Woolf, realista i interpretatiu alhora, perquè tu no la vas conèixer, però l'has entesa.

Vam seguir fins a la sala capitular, el lloc d'honor del museu, allà on els monjos de Sant Cugat, després de resar deambulant pel claustre, conversaven en benefici de l'enfortiment de la ment i l'ànima. En aquest espai carregat de transcendència hi havia els teus treballs, que expliquen veritats fondes. Potser no recordes que em vaig quedar quiet un moment. La veritat és que em vaig emocionar. I perdona que et sigui tan sincer, cosa que no s'escau en algú que com jo ha exercit tants anys de periodista i que, per tant, hauria de disposar d'un bon coixí de cinisme. Però crec que ja tinc prou edat per dir el que sento, i així ho faig.

Els quadres exposats, presidits per Crisàlide I, m'impressionaren profundament. Amb la teva gran tècnica, els teus pinzells i els teus colors saps arribar a l'essència dels temes més substancials i tractar-los amb intel·ligència i emotivitat. Les dones que pintes són elles, però també tu que penses i sents. Defensar l'alliberament de la dona és apostar per una existència de realització plena per a tothom. Tu reivindiques la vida, l'alè dels cossos i de les ànimes. La sensualitat que exposes és una síntesi de matèria i esperit.

A la vegada, la teva tasca d'ajuda en favor de la lluita per a la liquidació absoluta de la poliomielitis expressa la teva naturalesa generosa i compromesa. Tens la capacitat d'anar més enllà de tu mateix. Bussejar en tu, entendre't, t'ha permès solidaritzar-te amb els altres.

Sempre has atès tant la dimensió personal com la col·lectiva, i aquesta globalitat t'ha convertit en l'artista total que ets.

No et destorbo més. Amb aquest escrit només he volgut oferir-te l'homenatge dels meus pensaments i les meves paraules. Rep la meva més efusiva estima i admiració.

Teu.