Casa

Soc de poble. Un poble de la plana de l'Urgell. Sovint em pregunten que faig aquí. Per què vaig marxar d'un món idíl·lic i tranquil; familiar i acompanyat de cares de conegudes, de somriures, de mirades, de postes de sol espectaculars, de la boira... perquè vaig marxar de casa. La resposta sempre és la mateixa: la vida.

Recordo a la perfecció el primer dia que vaig trepitjar Sant Cugat. Vaig arribar amb tren. I, en sortir de l'estació em va fascinar l'espectacle! Era un dia de primavera, la llum era càlida, i el Catalunya estava en plena acció: gent xerrant, rient i bevent; la plaça i el carrer amb un moviment constant de gent plena de color, movent-se amunt i avall; tot compassat, amb ritme, sense pressa. No era acalparador. Invitava, tot plegat, a baixar les escales i viure-ho. Vaig fer-ho i des de llavors que hi visc i ho visc.

No em canso de repetir que és la barreja equilibrada i perfecta entre el món idíl·lic i tranquil del poble i el frenesí d'una ciutat. La proporció justa entre ser conegut i desconegut; poder passejar tranquil, els llocs verds, el privilegi de contemplar el Monestir... ser prop de tot i lluny de res...

La vida cadascú es fa la seva i molts cops hi ha detalls o fets que s'escapen d'un mateix. Vaig marxar per conèixer, per conèixer-me, per descobrir; i he descobert que tinc dues cases. Casa és el lloc on hom si sent viu, segur, estimat i acompanyat.

Agreixo que aquesta ciutat activa, cultural i vital sigui casa; però confesso que molts cops enyoro el poble i la seva gent; la meva gent. També, que l'hivern és el que més enyoro, ell i la seva boira densa i humida que tant abraça.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.