El cavall albí de Can Caldés

Fa uns dies un estudiant em va fer una entrevista per un treball de recerca de l'Institut. Acostumo a dedicar un parell o tres d'hores a la setmana, pel cap baix, a atendre estudiants; generalment d'Universitat, però també d'escola. La temàtica és diversa: periodisme, esports –sobretot NBA-, però també n'hi ha interessats en la llengua catalana i en política. Procuro respondre raonadament a tot.

Aquest estudiant del qual els parlava em va acabar preguntant per les tres coses que més m'agradaven de Sant Cugat. No hi havia pensat mai i em vaig haver de prendre el meu temps. I vaig respondre: "Anota noi. En primer lloc, la Plaça Barcelona, perquè si jo fos nat a Sant Cugat pensaria segurament que aquest és el lloc que millor manté l'essència del poble que fou i ja, evidentment no és; com ho demostra el fet que totes les cases tenen sobrenom; totes menys l'espantós bloc de pisos del cantó sud-est, clar".

Aquesta resposta va deixar força indiferent al xicot. "I després?", em va demanar. "Doncs mira –jo que li dic- el Monestir il·luminat de nit. Quan plego tard de la tele –cosa que passa sovint- sempre torno per Coll Favà només per mirar-me'l. És una bona manera d'acabar bé el dia".

"I en tercer lloc... si; ja ho sé. Caminar per la vora de Can Caldés i just abans d'entrar al camí que mena a Collserola aturar-me per parlar una mica amb el cavall albí que hi ha sempre al mateix tancat. Li agrada molt endrapar, però jo noto que, quan li enraono, sempre belluga una orella; senyal que ja sap qui soc. Crec honestament que m'aprecia". Aquesta resposta al jove alumne sí que li va agradar molt. Perquè a mi, encara que a vegades sigui crític amb segons què, m'agrada molt viure a Sant Cugat

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.