Cent mil? No, gràcies

Quan jo era un marrec i anava a estudi el que procuraven era que no parléssim el català ni tan sols entre nosaltres; això i aprendre’ns els reis visigots de cor: aquesta era l’escola franquista que alguns descerebrats enyoren. En aquell ambient  tan instructiu també estudiàvem el nombre d’habitants de les capitals de província espanyoles. La màxima lliçó que en vaig extreure era que tota la gent que vivia a Guadalajara, per exemple, ocupava una tribuna sencera del Camp Nou... i gràcies. “Llavors –li deia a mon pare– el camp que tenen aquesta gent, quantes localitats deu tenir?”.

I jo, portat per un catalanisme que de petitet ja es mostrava irreductible, m’enrabiava perquè Barcelona no tenia més habitants que Madrid i exhibia orgullós el fet que Sabadell fos més gran que, posem per cas, Valladolid.
Però vés per on les coses han canviat. M’he fet gran, com l’Helena de la cançó del Pau Riba, i amb els anys he canviat els conceptes. I quan veig que els pobles van creixent com si fossin ciutats i les ciutats com si fossin megalòpolis, m’esgarrifo.

A mi m’agrada dir que Sant Cugat és un poble. I per a mi és un poble: vaig sempre a les mateixes botigues, entro als llocs i dic a la gent pel seu nom, m’aturo al carrer per enraonar amb els veïns i paro l’orella si les campanes toquen a morts. Per això, quan ara em diuen que no trigarem a arribar als cent mil habitants m’entren tots els mals.

Arribats a aquest punt, algú de vostès, si tenen l’enorme amabilitat d’interessar-se pel meu escrit, podrà dir-me a dreta llei: “Robirosa, vostè està creuat de garrafons. Si només fa quinze anys que viu a Sant Cugat: com s’atreveix a dir que amb els que som ara ja n’hi ha prou! I tots els que voldrien venir, què?”

I jo hauria de callar, esclar, perquè aquest és un raonament correctíssim. Però sabut això, jo els he de dir que a mi m’agrada veure espais buits d’edificis, que entre termes municipals hi hagi, si pot ser, camps i conreus i si a sobre veiéssim quatre bens ja seria el non va plus; però això s’està perdent. Ja no sabem si som a Sant Cugat o a Rubí o a Cerdanyola o a Sant Quirze; d’aquí a poc ens pot passar com a Barcelona, que travesses un carrer i ja ets en un altre municipi sense ni tan sols adonar-te’n: volem això?

Mirin-s’ho com vulguin, però quants més serem menys riurem; cosa que vol dir que a més població menys qualitat de vida. El barri de Can Mates, que durant anys ha estat com una mena de poblat fantasma de l’Oest, una Esplugues vallesana, ha significat un veritable monument a l’exageració. Els edificis d’oficines majorment buits que es veuen des de l’autopista fan molta pena i alguna construcció absolutament abandonada, amb l’esquelet ensenyant  les vergonyes, ens diu que ens hem passat de frenada... i molt. Si us plau, senyors rectors de la cosa pública: aprenguem de l’experiència. És cert que la legalitat ens va en contra. Que la llei diu que gairebé tot es pot urbanitzar, que aquell personatge sinistre que era, i és, Aznar, va obrar en conseqüència; però l’Ajuntament de Sant Cugat ha demostrat que si vol, pot: la seva lluita per evitar la urbanització de la Torre Negra ha estat aferrissada i exitosa, i té com a resultat haver preservat un espai únic que fa que el nostre poble sigui diferent. Aquest és el camí.