CiU amb estelades

Plenitud nacional, pas endavant, nació plena, res és impossible, dret a decidir, autodeterminació, clau de la caixa, separació amistosa, nous horitzons... A CiU se li acaben els eufemismes per no dir la paraula "independència". És un mot que la majoria dels seus militants i dirigents tenen al cap i que només diuen en veu cada cop més alta però quan el micròfon està apagat. Els últims mesos han estat durs i el poble ha pres la iniciativa. La manifestació més gran de la història de la democràcia a Catalunya ha estat per demanar un estat propi i el partit que governa té el repte d’escoltar aquest clam popular. Artur Mas va aconseguir una àmplia majoria parlamentària amb 1’2 milions de vots. Aquest 11 de Setembre hi havia, diuen, un milió i mig de ciutadans cridant In-Inde-Independència.

Ni CiU ni Artur Mas són rucs. Sempre han guanyat les eleccions. Entenen (molt millor que el PSC) que la societat catalana està canviant de mentalitat i volen acostar-se a aquest sentiment separatista que per molts catalans és una cosa relativament nova. A ells no els molesta. Com deia, molts ja són independentistes en la intimitat però dir-ho davant les càmeres va en contra el seny que caracteritza el gran gruix de la societat catalana. Ara, però, CiU ja no pot amagar més el cap sota la senyera. La pilota està a l'àrea contrària i tothom demana que es xuti fort. Molts dirigents ja ho han vist i cada cop senten menys vergonya en treure pit sobiranista.

Durant els discursos de la Diada Nacional a Sant Cugat l’equip de govern (amb el president local de CiU al costat) portaven estelades a la mà. El conseller de Territori i exalcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, reconeixia que estava "emocionat" de veure una estelada gegant penjant del balcó de l’antic ajuntament. L’alcaldessa bromejava i somreia com una noia que ha fet una entremaliadura autoritzant l’ús d’un edifici públic per col·locar la centenària bandera de l’estrella. I que vull dir amb tot això. Doncs que CiU està canviant.

Fins on arribarà el canvi és la gran incògnita. L’eurodiputat de la formació, Ramon Tremosa, deia pel Twitter “a Artur Mas se li perdonaran les retallades, però no que no faci un pas endavant nacional”. El molt honorable president sap tot això i entenc que no deu dormir tranquil. És conscient que la història truca a la porta i el tarannà del seny, les ja famoses puta i Ramoneta o el peix al cove caducat no li trauran les castanyes del foc com al president Pujol. L’altre dia fent fotos per la notícia sobre la manifestació veia una pancarta molt directa. “President, ara és el moment”. Molts tenen pressa. És comprensible. Ara bé, CiU va anar a les eleccions l’any 2010 prometent el pacte fiscal. Van guanyar i ho estan intentant. Es pot criticar la lentitud, el servilisme i la submissió, però, no se’ls li pot tirar en cara que no siguin independentistes. Sobre el paper (el programa) no ho són i mai ho han estat. Però com els éssers vius que no volen extingir-se muten. Evolucionen.

Mas no fa gaire va reunir a tot el Govern. Des dels consellers als secretaris generals i càrrecs intermedis. Fa poc un dels assistents a la reunió em deia que un dels comentaris del president va ser el següent: “Prepareu-vos perquè el que ve ara no és fàcil. Ens atacaran des de tots costats i des d’on fa més mal: des de dins”. El president vol dir que Catalunya no dirà unànimement que sí a la seva transició nacional i molts catalans amb més o menys poder (econòmic) els donaran l’esquena. Quan això passi no s’han d'arrugar i han de resistir.

El govern ha de provar d’aconseguir el pacte fiscal. Agradarà o no però té dret. Teòricament és el mandat de la ciutadania. El que les urnes van dir. Ara el carrer diu una altra cosa i CiU processa el missatge. Quan Mariano Rajoy li tanqui a Mas la porta als morros a Artur Mas arribarà el moment de la veritat. El moment de treure’s la màscara del seny i endinsar-se en un terreny desconegut per tots. I no és fàcil. Però tampoc és fàcil la situació actual i Catalunya vol explorar noves vies perquè les que ha provat fins ara ja no serveixen.

CiU té un avantatge o un as a la màniga. Ara per ara no té oposició. La cúpula del PSC no sap ni a quin joc juga mentre Àngel Ros ja escalfa a la banda per ser el primer president d'esquerres de la Catalunya independent. Els partits independentistes no semblen prou forts per guanyar unes eleccions ni prou hàbils per unir-se i plantejar una alternativa realista. Així que als independentistes més els val confiar (i perdoneu l’expressió) en els collons del president. Si resulta que no els té tan grans com desitgen tindrà raó el PP i Ciutadans quan diuen que el camí que assenyala CiU només provocarà noves frustracions.

President: Que tingui sort.