Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Estem presos, tots, per la teranyina que el poder financer i especulatiu ha anat teixint de manera perversa sense que ni els Estats ni els ens reguladors ni els poders públics hagin pogut o no hagin sabut fer res.
La situació de desànim, desassossec i indignació que viu el país demana que ens aturem i pensem, per un moment, si no ens estem mutilant col·lectivament. No podem deixar orfa políticament la societat. Ens hi juguem massa. Perquè si els responsables polítics, els gestors o els que estan al capdavant d’alguna institució pública no fan quelcom, correm el perill de ser testimonis d’una trencadissa social. Les conseqüències serien molt greus i l’ascens a Europa de l’extrema dreta que arreplega els legítims sentiments de desil·lusió i decepció vers el sistema, ens està enviant senyals d’alarma.
Les competències depassen i de llarg la sobirania nacional, i ja no dic la local o nacional, però col·lectivament necessitem aturar aquesta espiral.
El degoteig constant d’ajustos per intentar quadrar uns números que semblen obeir les capricioses i atzaroses lleis del mal anomenat mercat, no acaben mai d’acontentar el mercat. Com la fàbula de Prometeu, el fetge es reprodueix l’endemà i els corbs el tornen a fugacitar en una roda que sembla no tenir mai final. Els mercats no estan mai contents i ajust rere ajust estem perdent massa drets socials que col·lectivament vam lluitar per conquerir.
Si col·lectivament – i la col·lectivitat som tots i totes, els de dalt i els de baix, els de baix i els de dalt – no som capaços de plantar-nos, de regular o aturar aquesta roda diabólica, la política, la política entesa com la voluntat de gestionar el bé comú, perd el seu sentit. Serem mesells d’un poder económico-financer que ens té esclaus, incapaços tots d’aixecar la veu contra l’amo.
No podem demanar més esforços col·lectius a la ciutadania d’unes culpes que tenen noms i cognoms. Hem fet còmplices els ciutadans de mals generats per l’avarícia i l’abús. I els governants – molts d’ells retirats sense cap gest de penediment o de capteniment – han pernès per acció o per inacció aquest abús.
Si la política va néixer com la voluntat de millorar les condicions de vida de la col·lectivitat i el sistema està anorreant i malmetent la qualitat de vida dels ciutadans, és obvi que hi ha quelcom que grinyola. O som capaços de canviar les coses des de dins del sistema o veurem, atònits, com ens les canvien des de fora. I ja aviso que el resultat no ens agradarà.
La situació de desànim, desassossec i indignació que viu el país demana que ens aturem i pensem, per un moment, si no ens estem mutilant col·lectivament. No podem deixar orfa políticament la societat. Ens hi juguem massa. Perquè si els responsables polítics, els gestors o els que estan al capdavant d’alguna institució pública no fan quelcom, correm el perill de ser testimonis d’una trencadissa social. Les conseqüències serien molt greus i l’ascens a Europa de l’extrema dreta que arreplega els legítims sentiments de desil·lusió i decepció vers el sistema, ens està enviant senyals d’alarma.
Les competències depassen i de llarg la sobirania nacional, i ja no dic la local o nacional, però col·lectivament necessitem aturar aquesta espiral.
El degoteig constant d’ajustos per intentar quadrar uns números que semblen obeir les capricioses i atzaroses lleis del mal anomenat mercat, no acaben mai d’acontentar el mercat. Com la fàbula de Prometeu, el fetge es reprodueix l’endemà i els corbs el tornen a fugacitar en una roda que sembla no tenir mai final. Els mercats no estan mai contents i ajust rere ajust estem perdent massa drets socials que col·lectivament vam lluitar per conquerir.
Si col·lectivament – i la col·lectivitat som tots i totes, els de dalt i els de baix, els de baix i els de dalt – no som capaços de plantar-nos, de regular o aturar aquesta roda diabólica, la política, la política entesa com la voluntat de gestionar el bé comú, perd el seu sentit. Serem mesells d’un poder económico-financer que ens té esclaus, incapaços tots d’aixecar la veu contra l’amo.
No podem demanar més esforços col·lectius a la ciutadania d’unes culpes que tenen noms i cognoms. Hem fet còmplices els ciutadans de mals generats per l’avarícia i l’abús. I els governants – molts d’ells retirats sense cap gest de penediment o de capteniment – han pernès per acció o per inacció aquest abús.
Si la política va néixer com la voluntat de millorar les condicions de vida de la col·lectivitat i el sistema està anorreant i malmetent la qualitat de vida dels ciutadans, és obvi que hi ha quelcom que grinyola. O som capaços de canviar les coses des de dins del sistema o veurem, atònits, com ens les canvien des de fora. I ja aviso que el resultat no ens agradarà.