La classe mitjana

El comerç, la restauració i el turisme són un dels pilars econòmics a Catalunya. Aquests sectors tenen dues característiques importants: són dels més intensius en generació d'ocupació –més d'1,3 milions de llocs de treball–, i depenen en gran mesura de la despesa que fa la classe mitjana.

I aquí apareix el problema. Estem assistint a un deteriorament significatiu de la classe mitjana i del seu poder adquisitiu, especialment per la no deflactació de les taules de l'IRPF. L'Airef estima que l'Agència Tributària recapta 1.800 M€ addicionals cada any per no deflactar-les. En altres paraules, una persona que els darrers 10 anys ha vist incrementat el seu salari amb l'IPC, és a dir, que tindria el mateix poder adquisitiu que el 2015, avui paga per concepte d'impost d'IRPF entre +15%/+25%, segons el rang salarial. Resultat: el treballador és més pobre, mentre l'estat és més ric.

La necessitat de retornar poder adquisitiu a les famílies és un requisit necessari, però no suficient, per evitar el deteriorament de la classe mitjana, que és qui realment vertebra el país. Si les famílies segueixen empobrint-se, tindrà un efecte significatiu sobre el consum de les llars, que és un dels principals motors de creixement econòmic i generació d'ocupació.

Però el risc de perdre la classe mitjana va més enllà dels efectes econòmics i en ocupació. No conec cap sistema democràtic que sigui viable sense una classe mitjana saludable (em refereixo òbviament a democràcies liberals occidentals, no a les "democràcies" de partit únic), o en altres paraules, el deteriorament de la classe mitjana comporta l'auge de populismes i el deteriorament democràtic.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.