Construir el paller

Tant és així que moltes ventades han fet avergonyir més d’un constructor expert, per haver-se-li tombat la seva feina.
Quan el gra ja era a bon recer, arribava la feina de fer el paller. Es construïa un xic apartat de l’era perquè amb el seu volum no tapés l’aire de les pròximes batudes.

Un pal de pi dret de cinc o sis metres d’alçada es clavava a terra. Es portava la palla de l’era amb uns llençols de sac grossos i l’abocaven al voltant del pal, que quedava a càrrec dels constructors. Aquest l’anaven trepitjant, teixien la palla al voltant del pal i amb una forca donaven la forma de paller al costat de fora. Quan els que traginaven la palla no hi arribaven, hi acostaven una llarga escala de fusta per poder pujar els llençols plens fins a dalt. Els constructors, a part de la pràctica, no havien de deixar cap sector del paller amb la palla tova, perquè quan arribessin les pluges de la tardor no hi entrés l’aigua, ja que faria malbé la que es destinava al menjar per al bestiar durant l’hivern. Molts tenien la bona idea, abans de deixar el paller per acabat, de posar-hi un llençol de boll ben premut al voltant del pal, amb cabassos de terra a sobre.

Com a acabament de l’obra, s’acostumava a posar algun objecte còmic al capdamunt del pal, com un barret de palla vell. Tot depenia de l’humor del constructor.

A l’hivern, quan es necessitava la palla, es començava a treure per la part de baix, fent una cabana perquè el paller quedés protegit de la pluja. Normalment, recordem els pallers a mig buidar com uns bolets gegants per la forma que hi quedava.

Un cop era preparat el gra i la palla, no restava altra feina que netejar bé l’era per deixar-la a punt per a la batuda de l’endemà. Després es treia el boll i se’n feia una pila ben apartada de l’era, perquè no fes nosa. Molts la portaven a casa seva per treure la humitat de l’eixida, i l’aviram que hi pasturava triava el gra que encara hi restava.

Era una feina dura, amb la calor de ple juliol i el sol que queia sense pietat, la pols que aixecava la batuda i la suor que et baixava cos avall. Era normal veure un home sense afaitar i ple de pols. Tot tenia el mateix color. Quan arribaven a casa, l’única manera de netejar-se era a cops de galledes d’aigua i, si tenies la sort de trobar una ampolla de vi fresc al pou, et podies refrescar.

En fi, que quan van arribar les màquines de batre va ser un gran respir, i més quan van ser segadores i tot. Avui, si es treballés com abans, tot seria terra erma, i més com estan actualment els preus dels cereals al mercat.