El conte del botifler

Arran, joves arrauxats i valents, va crear fa alguns anys el premi Botifler de l'any a Sant Cugat. Proposta que perdura i que continuarà perquè sempre cal distingir a algú per la seva oposició a la catalanitat, De fet el malnom de botifler neix quan es va titllar així als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió i després va derivar cap al llenguatge comú per referir-se als catalans traïdors. Jo, quan vaig veure la llista dels possibles guanyadors d'aquest premi corresponents a l'any 2019, no vaig tenir cap dubte: Ignacio Garriga de Vox.

Però, una mica perplex, vaig assabentar-me que havien escollit Pep Tugues, director fins fa poc del Teatre Auditori que recentment va presentar la seva renuncia al càrrec després d'una acció inadmissible de grups feministes que van irrompre a la presentació de la temporada febrer/maig amb l'acusació d'haver sigut un assetjador laboral durant catorze anys (catorze!!) sense donar cap nom, ni data, ni altres informacions absolutament necessàries per mantenir aquesta mena d'acusació.

Diguem que van tirar la merda perquè fes pudor. Aleshores vaig intentar comprendre l'adjudicació d'aquest premi, veure si era o no merescut i cavil·lava: serà perquè ha aconseguit, amb l'ajuda d'un equip que porten junts molts anys, que el Teatre Auditori hagi arribat a una mitjana del 85% d'ocupació però tots els espectadors no eren catalans? Serà perquè la programació eclèctica porta a tota mena de públic al teatre però no és paritària? O no ha programat prou obres de teatre en català? O no ha contractat grups de cançó en català? Perdoneu la meva simplicitat però no entenc res, o ben pensat, si s'entén.