Conte d’estiu

Cada matí, la Núria surt de casa a passejar el Jack i la Hannah. Ara que la llum ho permet surt ben d’hora i, al vespre, una mica més tard. En arribar al passeig de Gaudí procura evitar-ne la part central. Les altes temperatures han fet que, un any més, els bells roures roigs del passeig plorin una saba espessa que reté cada passa com si el terra es fongués sota els peus, amb un so aspre que recorda el de mastegar amb la boca oberta.

Ja fa uns anys que passa: arriba l’estiu i els roures americans, carregats de grans fulles noves i encara verdes, deixen anar aquesta pasteta, no se sap si a causa del pugó o la mosca blanca, o vés a saber què. Tampoc enguany els responsables de Parcs i Jardins els han podat i les copes són cada cop més tancades.

La Núria pot sentir com li cau cada gota de pasta enganxosa sobre els cabells, rossos i recollits amb gràcia en una única trena.

Però avui no hi ha estat a temps. Els dos jack russell terriers han sortit disparats passeig avall, atrets pels lladrucs d’algun congènere, i la Núria hi ha corregut al darrere. A cada passa, l’esforç per desenganxar els peus era més feixuc, fins que ja no ha pogut moure’ls més. Primer el dret i després l’esquerra, tots dos peus han quedat adherits en un terra que ha començat a empassar-se’ls. Esparverada, la Núria s’ha tret les sandàlies per anar a socórrer els dos gossos, ja mig enfonsats uns metres més avall...

L’endemà tots els gossos del passeig udolen desconsolats on dues sandàlies i el floc solitari d’una bonica trena rossa han deixat l’inesborrable rastre de la deixadesa.