Didier Lourenço a La Galeria, o la mirada enigmàtica i encisadora exposada a Sant Cug

Una fotografia anònima d'ella en un moment d'intimitat, de migdiada, de son que acompanya a voltes, moltes, el cafè amb llet del matí. Els seus ulls copsaven i la situaven d'alguna manera en aquest món, en aquest ball de màscares que anomenem vida. Ella tan sols volia pujar al seu avió de fusta, fet amb pinces d'estendre i pals, i somniar que marxava...

A l'exposició de Lourenço a La Galeria hi podem veure una trentena d'obres de l'artista. De factura fantàstica, execució enèrgica i traç segur, podem sentir l'equilibri cromàtic que l'autor registra en tota la mostra plàstica abans d'adonar-nos de forma conscient d'aquest fet. Elements reconeixibles del seu univers creatiu. Fons clars, secs, opacs en els quals hi sorgeixen unes figures definides amb suavitat però amb l'energia de qui les acarona amb la memòria i el pinzell quan les recrea.

Comencem a gaudir de l'exposició i moure'ns pel seu imaginari i com per art d'encanteri a causa de la sensibilitat de Lourenço alhora de recrear espais i fer-nos-els sentir verídics de cop i volta, dic, ens trobem amb què les sensacions, dubtes i decisions de la dona protagonista de les seves teles, ens són nostres. Els seus afanys, els sentim com a quelcom personal.

Aquella dona que mira a càmera, gran... Descomunal el primer pla. Gegantina la seva seriositat, tant que segurament no podem deixar de desviar la nostra vista a terra en afrontar la seva mirada, intensa, desafiant... La qual com en un arcaic joc de miralls, és aquella mirada inquisidora que ve de molt lluny i que ens revelava veritats de nosaltres mateixos abans de badar boca. Aquella dona que passeja alegre en bicicleta, la que vola en un cel de núvols amb el seu aeroplà de fustes, la que es distingeix entre un grup masculí de ciclistes, la que apareix mirant-nos des d'un cresol de rostres o la que acluca els ulls i dorm ja, cansada... la que somnia veritats a mitges, la de la mirada de biaix. Totes de cop i volta són una, i una es converteix en totes.

Les enigmàtiques teles de Didier Lourenço revelen sota la seva innocència aparent, la maduresa intel·lectual d'aquest artista.

Que ens està dient?

En podríem fer múltiples lectures de la narració oculta en aquest treball plàstic i cap seria la veritable. Només l'autor de la mostra en sap la verídica resposta. Diuen que tan sols vivint la pregunta és com es troba la resposta. Jo, espectadora de la fabulosa exposició de Lourenço em quedo amb què l'evidència de la seva expressió realista amaga i encripta una trama abstracta que m'intriga i em fascina. Potser per què la seva recreació d'aquests escenaris em duu directament i em transporta a pensar en quelcom semblant al teatre Kabuki per exemple. En què d'una forma pretesament simple en aparença, se'ns expliquen grans veritats i abstractes filosofies.

Com en un joc d'endevinalles, ens toca a nosaltres, públic espectador d'aquesta exposició desencriptar-ho. Cadascun dels espectadors del treball plàstic de Didier Lourenço trobarà una reflexió diferent i un discurs aplicable a les seves pintures, però la veritat és en les variades mirades que l'autor sap fer que registri la seva musa i protagonista de les composicions pictòriques que ens presenta. És una veritat que llisca i se'ns revela, amagadissa, fugissera... Juga amb nosaltres de peça en peça pictòrica, establint un lúdic diàleg amb el públic. És molt engrescador.

Cal destacar també com l'artista treballa l'element sorpresa o com incorpora a la seva expressió plàstica, la dona com a metàfora. En un món masculí i homogeni on el discurs és previsible i tancat, el pintor sap situar l'element que marca la diferència i d'aquesta manera evidència i denúncia la globalització del pensament. És molt possible que el discurs de Lourenço brolli de la innocència de les formes i s'aboqui a un mar d'abstractes veritats.

Sigui quin sigui l'enigmàtic discurs de Lourenço de ben segur que s'amaga darrere de la mirada fugissera de la seva musa, i aquesta ens mira directament als ulls a nosaltres, espectadors. Juguem a desxifrar les múltiples veritats de les teles d'aquesta mostra de l'artista? De ben segur que enriquís la nostra ànima i la visita a l'exposició sumarà saviesa al nostre gris i apagat fer diari. No podem deixar passar l'oportunitat d'admirar el seu bon saber fer i no podem deixar passar l'oportunitat que ens dóna, de participar i fer créixer amb el nostre mirar subjectiu la seva particular visió de la realitat.