Coratge autocrític

Això mateix hauríem de fer els ciutadans en el “mercat” de les campanyes electorals.

Quan els portaveus presenten el seu programa, sovint acaloren el llenguatge i converteixen la paraula en projectil estratègic per neutralitzar adversaris. Emfatitzen. Donen la culpa de tot als altres i ells s’atribueixen la solució. A vegades, menteixen. I, a males, fins i tot, insulten. Si no es passen de ratlla fan el paper que els correspon.

Al ciutadà li correspon examinar les propostes i la fiabilitat de qui les fa. Tot aquest “joc d’estimar el poble” guanyaria qualitat si la crítica vingués acompanyada d’una bona dosi d’autocrítica.

Alguns poetes ho han fet amb severitat, com Machado que retreu a Castilla que “desprecia cuanto ignora”. O amb rigor, com Espriu que mostra el cansament per “la meva covarda, trista i tan salvatge terra”. O amb realisme, com Martí Pol que veu que “tot està per fer”.

Perquè l’autocrítica no sigui pretext pel conformisme, cal el coratge dels poetes que afirmen que, com que “tot és possible”, “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.