Coronavirus

Aquesta setmana s'ha conegut un possible cas de coronavirus que afectaria una persona de la nostra ciutat. Després de passar per tots els protocols, l'Hospital Universitari Mútua de Terrassa ho ha descartat. Les notícies publicades als mitjans locals han estat les més seguides i comentades, la qual cosa encaixa amb el protagonisme -gairebé paroxisme- mediàtic que envolta aquesta qüestió.

Lluny de fomentar interpretacions conspiranoides, voldria fer una reflexió molt senzilla. Hi ha més afectats i morts per la grip estacional que pel Covid-19 (que deu ser el nom oficial que els monàrquics li han aconseguit posar, que no imposar). Hi ha més afectats per desnonaments. Hi ha més dones víctimes de violència masclista. Cada dia hi ha morts a la carretera. I les malalties coronàries i oncològiques? Els afectats d'Alzheimer? Quantes persones grans pateixen el virus de la solitud i es van apagant en morts cruels i lentes! L'escalfament global és causa de víctimes que no es reconeixen com a tals.

Llavors, per què aquesta dèria d'obrir els telenotícies, d'omplir portades i pàgines de pretesos informes, de declaracions que no passen de bestieses de polítics que pretenen calmar la població? La lectura que se sol fer és que, quan ens diuen que no hi ha perill i que tot està sota control, és justament el contrari.

En canvi, no veig portades ni discursos de polítics, més enllà d'un petit reconeixement puntual, que s'omplin la boca denunciant les verdaderes pandèmies. Potser serà veritat que ens hem de preocupar per allò de què se'ns pretén tranquil·litzar, i que el que realment ens està matant és allò de què no en parlen.