Créixer en una colla castellera

Quan som petits, molts comencem alguna activitat. En el meu cas, com que m'enfilava com un mico per tot arreu, em van apuntar a fer castells. Assajos dos cops per setmana, actuació els diumenges, no gaire més dedicació que moltes extraescolars, tot i que amb grans diferències.

A la colla interactues amb gent de totes les edats que es reuneixen a cada assaig per fer allò que tant els apassiona. Com a canalla, tot i ser dels més petits, se't dona el que podria semblar la gran responsabilitat de coronar els castells, malgrat que, més aviat, és un exercici de confiança mútua i dedicació.

Recordo amb especial il·lusió els primers castells en els quals vaig participar. A l'assaig tot és silenci, els castells requereixen concentració. A l'actuació, puges ben fineta com t'han ensenyat, fas l'aleta i sents l'eufòria de la plaça. Són sensacions que omplen d'alegria, després de l'esforç de tants mesos. I de cop, la primera caiguda.

Alguns tenen les primeres pors, d'altres decepcions per no haver pogut aconseguir allò que tant havien treballat. Tanmateix, créixer en una colla vol dir estar acompanyat de gent que t'ajuda a superar les pors i a acceptar les derrotes, per poder aixecar-se tots junts amb més força.

Amb el pas dels anys, la colla es va fent gran amb tu i al mateix temps vas baixant pisos. Ja no ets aquella nena que s'enfilava a dalt de tot, sinó que ara ets qui transmet confiança i coneixement als més petits. I així, sense adonar-te'n, créixer en una colla t'aporta grans valors com la perseverança i el compromís, però, sens dubte, el millor de tot és el vincle únic que crees amb la gent amb qui has conviscut tots aquests anys, amb qui has rigut, plorat i complert somnis.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.