La cua del Turris

Hi va haver una època en què fer cua al carrer estava reservat a dos grans objectius: renovar el carnet d'identitat –en el meu cas al carrer Iradier de Barcelona- i el passaport –a la plaça d'Espanya-. Eren cues desagradables, inacabables; que acabaven sempre amb un tracte de baqueta i una sensació d'alleugeriment quan sorties, a vegades després d'hores, amb un document a la mà que et permetia bellugar-te, si és que et portaves bé.

Les cues van tornar durant la pandèmia i això ens va agafar a tots amb el pas canviat. Cues obligades, mirant de cua d'ull a qui tenies al darrere, no fos cas que t'engaltés una alenada tòxica després d'un esternut inoportú. L'aparició dels vaccins les ha tornades enrere i ara mateix ja tornen a ser una raresa, tret d'algun petit comerç amb espai insuficient a l'interior, alguna farmàcia d'anomenada... i del Turris.

I és que la cua del Turris ha vingut per quedar-se. Has d'anar a deshores si no vols veure un reguitzell de gent. Són cues atapeïdes, de gent resignada, delerosa de comprar no només el pa, sinó la coca i tot aquest dolç llaminer que tant ens agrada. I mira que a Sant Cugat hi ha despatxos de pa; un munt; però l'èxit del Turris és inesgotable. Per alguna cosa serà.

La cua del Turris també és una cua amable. Relaxades les pors, la conversa és possible. Com la de l'altre dia:

- Escolti'm jove –em diu una senyora després de fitar-me una bona estona- Vostè és el Jordi Robirosa, el periodista?

- Si senyora –jo que li dic-. Digui'm, que vostè em mana.

- Doncs vull dir-li que el que està fent l'Ajuntament al costat de casa meva és escandalós

La mestressa volia que jo en fes un article. I jo vaig pensar a fer-lo, però no de la seva queixa, sinó de la cua. Em venia més de gust.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.