Custòdia compartida

El divorci no és aliè a la nostra població, és cert que no és el lloc on més es succeeixen, però existeixen.

El tema de la custòdia dels fills, és el tema més espinós de tot el procés de divorci. Des de fa uns anys s'ha donat, en bastants casos, la custòdia compartida. Sembla una mesura justa, tots dos progenitors gaudeixen per igual dels seus fills, però..., i si li donem una volta?... Els nens han de canviar d'hàbits, en major o menor mesura, cada poc temps, se'ls incrementa l'estrès pels oblits quotidians: "m'he deixat això a casa del papà o la mamà, no sé on tinc els apunts"... Si fóssim capaços de posar-nos a la seva pell per un sol moment, no crec que a nosaltres ens agradés canviar de casa cada setmana, cada quinze/trenta dies.

Em pregunto si no és millor que el menor tingui un sol domicili, uns únics horaris (amb la compartida s'han d'adaptar a l'horari de feina de cadascun dels seus pares)..., sense que això minvi la relació amb el progenitor amb el qual no cohabiten diàriament? Clar que, per a això, els fills haurien de deixar de ser moneda de canvi, i pel seu bé, tots dos cònjuges haurien de poder exercir els seus drets i deures amb llibertat. Tenir la custòdia no dóna dret a negar al pare / la mare dels nostres fills a veure'ls tant com sigui possible, encara que només pernoctin amb ells un cap de setmana de cada dos.

És simplement una reflexió que deixo sobre la taula per a qui vulgui recollir-la: la custòdia compartida és un dret i benefici en pro dels nens o dels pares?

"El demanaria en cas de divorci la meitat de tot dir ell. Mig sofà, mig televisor, mitja casa de camp, mig quilo de mantega, mig fill" Tove Ditlevsen