Demano unes orelles als Reis

Si aquest any que tot just acabem ha tingut una paraula clau, crec que és “diàleg”. Hem demanat, gairebé suplicat, que els polítics dialoguessin; hem intentar dialogar amb els amics, amb els familiars, amb els companys de feina. Amb alguns les discrepàncies han estat tan contraposades, que els ponts de la convivència s’han acabat trencant. I ens hem quedat amb el cor partit.

Els uns han fet oïdes sordes, un dia rere l’altre. Tant encasellats estan en el seu immobilisme. Veuen la realitat a través del seu propi filtre i d’aquí no els mouran.

Els altres també tenen el seu filtre, és clar, i han demanar d’explicar-lo. Fins que al final la corda s’ha trencat. Uns no l’afluixaven i els altres l’estiraven per fer-se sentir.  

La falta d’escolta no és sinó la por al canvi, diria. No vull saber ben bé què pensa l’altre no fos cas que això fes canviar les meves posicions i perdés alguna cosa pel camí. I la falta d’escolta en política ens ha portat a tots a un extrem d’intolerància com no n’hi havia fa anys. He vist grups d’Amics de Sant Cugat al Facebook barallar-se amb un grau d’odi inimaginable quan expressaven les seves opinions polítiques discrepants.

Tanmateix, si estiguéssim una mica més disposats a escoltar, a escoltar de debò, descobriríem que les diferències que ens separen no són tan grans. Entendríem que al final tots volem el mateix, sentir-nos apreciats, que no ens agredeixin, que ens respectin, que siguin amables amb nosaltres, que ens cuidin una mica, que ens tinguin en compte. Al capdavall tot es resumeix a una sola cosa: que ens estimin una mica més.

Per al 2018 demano unes orelles ben grosses per a tothom, però amb una oïda ben fina.