Desig de cap d'any

El desig mou el món. Ens fa sobreviure, com a individus i com a espècie. Hi ha desitjos inconfessables, incontenibles i d’altres tan amagats, que ni nosaltres mateixos som capaços d’admetre’ls, de reconèixer-los. Alguns els mantenim adormits, per una por atàvica que trasbalsin les nostres vides, les nostres rutines. Potser en tenim algun altre de latent, esperant que els vents li siguin propicis per manifestar-lo, desencadenat, amb la força d’una impetuosa tempesta de llevant. Desitjos materials i espirituals, desitjos carnals i innocents, desitjos compartits i solitaris. I després hi ha els desitjos de cap d’any.

Faré esport, deixaré de fumar, aprendré anglès... desitjos periòdics, que es tornen intencions cada primer de gener. Intencions innocents que esdevenen frustracions en poques setmanes, quan tot just has pagat una quota del gimnàs i una altra de l’acadèmia per no anar ni a la classe inaugural. I fumar...

Aquest any tinc un desig. Bé, un de nou. Amb l’esport sóc força moderat: passejar els gossos quatre cops al dia i moure’m en bicicleta, per convicció i comoditat,  fan la feina. L’anglès, enough to make myself understood. De fumar ja no me’n recordo, afortunadament, o només quan em fan ser fumador passiu en aquelles terrasses que abans m’agradaven tant. I els latents i inconfessables els seguiré mantenint ocults.

El meu nou desig el vaig compartir amb una gran majoria a Sant Cugat i a Catalunya el 21 de desembre. És molt il·lusionant, serà difícil però pagarà la pena, perquè ens farà feliços. Fa molt de temps que l’esperem, ve molt ben embolicat i amb un llaç de color groc. El meu nou desig, amics, es diu República.