Desmuntant el pessebre

Que n’és de bonic cada desembre fer el pessebre, anar a buscar les caixes al garatge, obrir-les, anar traient les figures, desembolicar-les una a una i saludar-les, donar-los la benvinguda un altre cop a casa, deixar-les ben posades sobre la taula del menjador fins que la infraestructura del pessebre estigui acabada, la cova, les muntanyes de suro, el riu de plata, les llums i la font amb aigua connectades, la molsa i la sorra tapant els forats, tot a punt per anar agafant cada figura i col·locar-la al seu lloc. Llavors, mirar-lo tranquilament amb la satisfacció d’haver retornat tothom on ha de ser.

Però arriba el dia de que el pessebre s’acaba i s’ha de desmuntar, agafar aquelles figures que t’han estat acompanyant en silenci durant tot aquest període i amb tot l’amor possible tornar-les a embolicar amb el paper de diari fins l’any proper.

Llavors és quan penso què passaria si en lloc de guardar les figures del pessebre, a la caixa hi posés a tot aquest personal que circula per aquí. Podriem començar pels polítics, no importa per on fer-ho, per si els de la Generalitat, tots, indepes i no indepes, per si els de l’Ajuntament, Diputació, AMB, Consells Comarcals, etc. Després podríem seguir per tota aquesta plèiade de funcionaris, assessors i altres xupòpters, com uns que cobren per estar-se a casa i no molestar als polítics i parlamentaris. I així, tots cap a dins, ben embolicats, tancats i col.locadets al lloc més al fons de l’armari.

I que ens governi el nen Jesús, la filosa, el caganer i aquells pastors, gent de bona fe que van donar generosament tot allò que tenien. Somni, utopia, però què guai que seria.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.