Les dones afganes

Fa un mes vaig escriure un article d'opinió sobre la situació de les dones afganes i les seves famílies. Han passat trenta dies i, malauradament, res ha millorat, sinó que ha empitjorat. Les persones atrapades al seu propi país no tenen futur, per la barbàrie i la desraó d'aquells que tenen armes a les seves mans del segle XXI, però que la seva educació i pensament es remet a l'Edat Mitjana. Escric des de casa meva a Sant Cugat, una ciutat i un país on els drets de les persones estan assegurats, on no es concep ni tan sols que ningú aixequi el to de veu a ningú, imaginat la resta... No diré que tot és idíl·lic perquè no és així, ho ha necessitat com a tot arreu, perquè moltes famílies a causa de la pandèmia de la Covid-19 han perdut tristament el seu poder adquisitiu, però cada nit poden tenir una esperança en aixecar-se al matí. Sant Cugat ofereix recursos humans i professionals per ajudar a reconstruir la teva vida. Una ciutat de i amb oportunitats per reinventar-te i on com a dona tens un altaveu per expressar-te i, a més, sentir-te reconeguda.

Però li dono voltes, i m'agradaria fer-te una reflexió sobre les persones grans que malviuen allà i, sobretot, "elles, les dones". Si les joves que són el futur estan relegades al més absolut abandonament, què serà de les velles? M'estremeixo en pensar-ho, si no hi ha aliments, ni medicines, si no poden sortir al carrer sense un home, què serà del seu final de vida? O potser és la benedicció esperada? De totes maneres, la dada més significativa és que les dones afganes moren molt joves, la mitjana són 66 anys.

Per tot això, segueixo aixecant la mà i denunciant amb la meva paraula una situació que cap ésser humà mereix, i elles menys.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.