Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Aquest any se celebra el centenari del naixement de Josep Espriu i Castelló, el metge de capçalera de la meva infància, el doctor Espriu (es portaven un any just amb el seu germà, el poeta Salvador), i també els 25 anys de la inauguració de l’Hospital de Barcelona, que va obrir la seva primera història clínica el mes de juny de 1989.
En la meva memòria els ulls inquisitius del Dr. Espriu i la seva benevolència són un record inesborrable. Perquè fent les visites a domicili o en el seu consultori de l’edifici Fuster dels jardinets de Gràcia, sempre tenia unes paraules que transcendien de l’estricta visita mèdica i traspassaven la frontera entre el professional tècnic i l’humanista que era. La idea d’un model cooperativista sanitari integral va fer forat en una Catalunya on les mútues (com les caixes d’estalvis) constituïen uns senyals d’identitat propis que el temps i el canvi de mentalitat globalitzadora i mercantilista va esborrant, inexorable.
Assistència Sanitària Col·legial compta amb 200.000 assegurats i, a tot Catalunya, es considera que hi ha quasi 3 milions de persones afiliades a les diferents asseguradores privades. Dic això perquè, malauradament, fa uns cinc mesos que he comprovat de forma més habitual que de costum el funcionament de la medecina pública i la privada i les conclusions que hom pot treure són desesperançadores i indignants pel que fa a la pública. Podria fer un article llarg, inacabable, però em limitaré a una petita exposició sense més comentaris.
Els metges de la Seguretat Social veuen reduïdes les seves possibilitats d’atenció correcta als pacients per un sistema que els coarta en el temps, limita en l’expedició de medicaments i sanciona amb una pressió absolutament contrària a l’exercici de la seva funció primordial: atendre degudament el pacient (quina gran paraula!!!).
Si demà tots els catalans que són atesos per les mútues deixessin de pagar-les i, havent pagat durant anys o encara la seva part de seguretat social deduïda de la fulla de salaris, anessin als CAP corresponents el col·lapse seria de tal envergadura que explotaria el sistema.
Si, a més, dels casos coneguts (Blanes, Reus, etc.) es fes, per part de la conselleria corresponent, una investigació a fons i real de les desviacions de diners, contractacions “amigables” i altres corrupcions inherents al sistema actual, es podria comprovar com no caldria reduir el nombre de metges ni els espais de serveis que, avui, estan tancats per falta de pressupost.
Finalment, si el sistema, les perspectives, la forma d’enfocar la sanitat pública és la que sembla estar en mans de personatges com el senyor Boi Ruiz, és a dir, un coneixedor a fons de la sanitat privada, i les farmacèutiques fan el que volen com vendre a altres països de la Unió Europea medicaments que aquí no subministren perquè els hi paguen millor fora i ningú fa res per solucionar-ho, començo a témer el pitjor. M’agradaria pensar que la Catalunya que somio existeix i això no passarà, però per ara ho dubto.
En la meva memòria els ulls inquisitius del Dr. Espriu i la seva benevolència són un record inesborrable. Perquè fent les visites a domicili o en el seu consultori de l’edifici Fuster dels jardinets de Gràcia, sempre tenia unes paraules que transcendien de l’estricta visita mèdica i traspassaven la frontera entre el professional tècnic i l’humanista que era. La idea d’un model cooperativista sanitari integral va fer forat en una Catalunya on les mútues (com les caixes d’estalvis) constituïen uns senyals d’identitat propis que el temps i el canvi de mentalitat globalitzadora i mercantilista va esborrant, inexorable.
Assistència Sanitària Col·legial compta amb 200.000 assegurats i, a tot Catalunya, es considera que hi ha quasi 3 milions de persones afiliades a les diferents asseguradores privades. Dic això perquè, malauradament, fa uns cinc mesos que he comprovat de forma més habitual que de costum el funcionament de la medecina pública i la privada i les conclusions que hom pot treure són desesperançadores i indignants pel que fa a la pública. Podria fer un article llarg, inacabable, però em limitaré a una petita exposició sense més comentaris.
Els metges de la Seguretat Social veuen reduïdes les seves possibilitats d’atenció correcta als pacients per un sistema que els coarta en el temps, limita en l’expedició de medicaments i sanciona amb una pressió absolutament contrària a l’exercici de la seva funció primordial: atendre degudament el pacient (quina gran paraula!!!).
Si demà tots els catalans que són atesos per les mútues deixessin de pagar-les i, havent pagat durant anys o encara la seva part de seguretat social deduïda de la fulla de salaris, anessin als CAP corresponents el col·lapse seria de tal envergadura que explotaria el sistema.
Si, a més, dels casos coneguts (Blanes, Reus, etc.) es fes, per part de la conselleria corresponent, una investigació a fons i real de les desviacions de diners, contractacions “amigables” i altres corrupcions inherents al sistema actual, es podria comprovar com no caldria reduir el nombre de metges ni els espais de serveis que, avui, estan tancats per falta de pressupost.
Finalment, si el sistema, les perspectives, la forma d’enfocar la sanitat pública és la que sembla estar en mans de personatges com el senyor Boi Ruiz, és a dir, un coneixedor a fons de la sanitat privada, i les farmacèutiques fan el que volen com vendre a altres països de la Unió Europea medicaments que aquí no subministren perquè els hi paguen millor fora i ningú fa res per solucionar-ho, començo a témer el pitjor. M’agradaria pensar que la Catalunya que somio existeix i això no passarà, però per ara ho dubto.