Drets? Quins drets?

Simone Weil va escriure l’any 1943 la seva obra “L’Enracinement” (L’Arrelament) on desenvolupa una interessantíssima teoria que situa la noció d’obligació (no entesa com a imposició sinó com a deure moral) per damunt de la de dret, una visió un tant sorprenent per a una societat com la nostra, molt conscient dels drets individuals i tendent a menystenir les obligacions.

Aquest pobre concepte de dret desvinculat del d’obligació sovint desequilibra les relacions a la ciutat i el pateixen en el seu dia a dia mestres, policies, dirigents d’entitats, entrenadors esportius, polítics i el conjunt de persones que, amb més o menys encert, treballen amb vocació de servei però sovint en unes condicions d’exagerada pressió ambiental provocada per gent molt conscient dels seus dret però ignorant dels deures que els son inherents, quan no previs segons els pensament de Weil.

Com a ciutadà em sorprèn, i em dol, parlar amb mestres “cremats” de la relació amb els pares dels alumnes o policies que han de “suportar” la mala educació de conductors quan intenten fer complir les normes de trànsit, saber que hi ha qui ja esmola el llapis pel proper “soroll” de la Festa Major, llegir insults a funcionaris i regidors per canviar uns pollancres moribunds o pintar una zona blava, o saber que hi ha veïns queixosos per que els nens omplen els jocs infantils de davant casa seva.

José Ignacio Gonzalez Faus, jesuïta resident al Centre Borja, reivindicava en un article recent una declaració dels deures humans o millor, deia, dels camins o valors humans, sense la qual els drets continuaran sent una arma per exigir als altres com vull que em tractin, però no un avís de com els he de tractar jo. Doncs això.