Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
No he parlat mai com a professional del futbol perquè mai ho he estat. Però com a soci del millor club de futbol del món dels darrers cinc o sis anys volia fer una petita menció al que ha significat el F.C Barcelona per la nostra generació durant aquesta darrera època d’èxits que, amb tots els respectes per qui pensi el contrari, crec que s’està acabant.
Tots vam patir anys i anys de sequera amb el club dels nostres somnis. Anàvem al Nou camp a veure si “aquest any si” quan érem uns nens, uns adolescents, uns ganàpies i uns adults... I de cop i volta fa uns vuit o deu anys el cicle ens va canviar: un primer equip amb en Rikjaard i en Ronaldinho, més un segon on en Guardiola i en Messi serien els principals protagonistes ens va catapultar cap a fites esportives que mai hauríem imaginat.
Però la veritat d’aquest cicle gloriós es deu a una sort irrepetible: vam treure vuit o deu jugadors del planter que van ser capaços de guanyar un Mundial, dues Eurocopes, tres Champions, i un munt de trofeus estatals que els ha posicionat com la millor pedrera del món. Els Xavi, Puyol, Iniesta, Busquets, Pedro, Messi, Valdés, Jordi Alba, Cesc, Piqué i companyia han estat el millor equip sortit d’un mateix futbol base de tota la història del futbol.
Ara bé: no ens enganyem. El mèrit d’aquesta pedrera no és la famosa i sempre reverenciada Masia. Molts clubs tenen escoles d’un nivell excel·lent. El mèrit és haver coincidit per pura sort al mateix temps uns jugadors amb tant de talent i haver-los aprofitat. La Masia seguirà aportant el seu know how com fa des dels anys setanta. El que ara s’ha produït és fruit de molta sort junt amb la feina ben feta que ja fèiem i farem en un futur. I això s’està acabant. El millor capità de la història del Barça està a punt de fer quaranta anys. Els dos mitjos mes ràpids del món voregen els 35. En Messi es trenca cada cop més sovint...Això és imparable.
No vindran nous cracks sortits de la pedrera? És clar que sí! Però tants al mateix temps és molt difícil de repetir. Ara és hora de mirar de fer el que puguem per mantenir uns èxits esportius als que ningú vol renunciar combinant pedrera i bons fitxatges. Però haurem de tornar aprendre que no es pot viure guanyant-ho tot, ni tenir deu jugadors de casa sobre la gespa cada diumenge. I sobretot no tirar la tovallola quan els nostres cracks afluixin el ritme.
Ser agraït es un dels valors que es suposa als que ens considerem esportistes. Les nits de París, Roma o Wembley be es mereixen que els seguim aplaudint cada diumenge fins que es retirin. Algú altre us ho va fer passar tant be?
Tots vam patir anys i anys de sequera amb el club dels nostres somnis. Anàvem al Nou camp a veure si “aquest any si” quan érem uns nens, uns adolescents, uns ganàpies i uns adults... I de cop i volta fa uns vuit o deu anys el cicle ens va canviar: un primer equip amb en Rikjaard i en Ronaldinho, més un segon on en Guardiola i en Messi serien els principals protagonistes ens va catapultar cap a fites esportives que mai hauríem imaginat.
Però la veritat d’aquest cicle gloriós es deu a una sort irrepetible: vam treure vuit o deu jugadors del planter que van ser capaços de guanyar un Mundial, dues Eurocopes, tres Champions, i un munt de trofeus estatals que els ha posicionat com la millor pedrera del món. Els Xavi, Puyol, Iniesta, Busquets, Pedro, Messi, Valdés, Jordi Alba, Cesc, Piqué i companyia han estat el millor equip sortit d’un mateix futbol base de tota la història del futbol.
Ara bé: no ens enganyem. El mèrit d’aquesta pedrera no és la famosa i sempre reverenciada Masia. Molts clubs tenen escoles d’un nivell excel·lent. El mèrit és haver coincidit per pura sort al mateix temps uns jugadors amb tant de talent i haver-los aprofitat. La Masia seguirà aportant el seu know how com fa des dels anys setanta. El que ara s’ha produït és fruit de molta sort junt amb la feina ben feta que ja fèiem i farem en un futur. I això s’està acabant. El millor capità de la història del Barça està a punt de fer quaranta anys. Els dos mitjos mes ràpids del món voregen els 35. En Messi es trenca cada cop més sovint...Això és imparable.
No vindran nous cracks sortits de la pedrera? És clar que sí! Però tants al mateix temps és molt difícil de repetir. Ara és hora de mirar de fer el que puguem per mantenir uns èxits esportius als que ningú vol renunciar combinant pedrera i bons fitxatges. Però haurem de tornar aprendre que no es pot viure guanyant-ho tot, ni tenir deu jugadors de casa sobre la gespa cada diumenge. I sobretot no tirar la tovallola quan els nostres cracks afluixin el ritme.
Ser agraït es un dels valors que es suposa als que ens considerem esportistes. Les nits de París, Roma o Wembley be es mereixen que els seguim aplaudint cada diumenge fins que es retirin. Algú altre us ho va fer passar tant be?