El conte de Nadal

Lapònia. Fa un fred que pela. Tot està glaçat. Enmig de la foscor sols atenuada per la multicolor fugaç aurora boreal, el Pare Noel després del seu llarg somni –una mena d’hibernació estiuenca– obre els ulls sobresaltat perquè res no el desperta, ni tan sols l’absència del sol.

Mig enlleganyat contempla el blanquíssim i glaçat entorn que li diu que per fi ha arribat l’hora. És Nadal. Sense pensar-s’ho més, treu la neu del trineu, el ben neteja després de tot un any de tenir-lo aparcat, s’apropa als rens, els acarona, els raspalla tot admirant les seves noves banyes, els greixa les ungles perquè brillin i sense pressa els juny al trineu. Carrega les mantes, mira de no descuidar-se el barret, es posa els gruixuts guants, dóna cop de tralla a l’aire i els rens en sentir l’espetec s’encaminen cel enllà fent dringar els picarols.

Tan sols hi ha un misteri en tot plegat: ningú no sap d’on treu les joguines que repartirà arreu dels Països Nòrdics a les cases on l’esperen la mainada. I és que, això sí que tothom ho té clar: el Nadal és màgic.

Rússia. Feia un fred que pelava. Era l’hivern de 1855, però el sol va treure el nas  i féu oblidar l’horror de l’any passat aquells mateixos dies. Just el 22 de desembre va caure una gran nevada que frenà les hostilitats de les tropes aliades franceses i angleses que assetjaven Sebastopol. Tothom recordava ara les nombroses congelacions que patiren persones i animals. Però aquest Nadal, tot i mantenir el setge, era molt diferent:  animats pel dèbil sol, esclataren les celebracions en la nadalenca treva.

Les tropes franceses van organitzar funcions teatrals humorístiques de les quals les cròniques han conservat els títols: Dans une baignure, Margot au les bien faits de l’education i altres. Els anglesos no van ser menys. Ho celebraren  amb púding de prunes que suplia el  tradicional gall dindi, acompanyat de cervesa. Un cop ben eufòrics es brindà per Anglaterra, per la reina, per les respectives núvies i s’entonà el God save the Quen. Els que en van sortir d’aquella, mai més celebraren un Nadal tan esplèndid i entusiasta com aquell de 1855, malgrat la neu tot assetjant Sebastopol.

Catalunya. Fa un fred que pela. Es fa fosc. Una parella, home i dona abillats amb vestidures hebrees, contrasten amb les cases d’estil català de l’entorn. Van perduts, cansats, esgotats de caminar tot el dia sense trobar aixopluc. La dona està embarassada embolicada amb el pèplum que sols li deixa veure els ulls i la punta del nas. Està a punt de defallir. L’home, amb el seu gaiato va trucant porta per porta i tan sols obté com a resposta un desencoratjador “Aneu: no tenim lloc”.

Són pobres. Desesperats, veient que la dona va de part, s’encabeixen en una cova ocupada per un bou i una mula on amb l’escalfor dels animals, el recer de la palla i el baf dels fems s’hi retornen. I allà neix el nadó. Estan sols, ningú no ho sap. Però resulta que un àngel ho fa saber a dos pastors que cuinen un tupí de sopes, guardant-se del fred amb la barretina fins a les orelles, la samarra, calça curta de vellut, mitjons gruixuts fets a mà i espardenyes de tres betes. Un és una mica beneitó.

L’àngel els anuncia que prop d’allí, en una cova, ha nascut “el Rei de cels i terra”. El beneitó no entén res, però l’altre tampoc. I decideixen d’anar-hi. Ah!, però un ser esgarrifós surt de sota terra envoltat de flames, tot vermell de cap a peus proveït de banyes i una cua i els vol convèncer que no hi vagin. I aquí comença un estira-i-arronsa fins que l’àngel se surt amb la seva. En arribar a la cova queden bocabadats de tanta gent que fan ofrenes al nadó i fins i tot tres reis dels de debò ofereixen or, encens i mirra. Ja no fa fred i se senten uns cants que semblen angèlics de tan harmoniosos. Una llum misteriosa ho embolcalla tot.

Qui no s’ho vulgui creure que vagi a veure Els pastorets, perquè això va passar, just aquest Nadal, ara farà 2015 anys. “Darrere la porta hi ha un fus, això s’ha acabat, amén Jesús.”