El dia 27

Ja sabeu que normalment escric en to irònic algunes anècdotes i vivències que tinc; però avui no. Avui m’agradaria parlar-vos de les eleccions d’aquest diumenge vinent, de com veig les coses.

 

Jo mai m’he sentit espanyol, mai. A mi em van educar en català i amb amor a Catalunya. De fet, no ho sóc d’espanyol, no ho he estat mai ni ho seré mai. Així de clar i així de fàcil. Per a mi Espanya és un altre país, de la mateixa manera que França, Anglaterra, Canadà o el que sigui. Igual de respectable, amb moltes virtuts i molts defectes, exactament igual que qualsevol altre país. I sento el mateix que per la resta de països que no són el meu.

 

No sento que els catalans siguem ni millors ni pitjors que els altres, senzillament som catalans, amb tot el que comporta. Com a societat tenim coses bones i també de dolentes, com tothom.

 

Aquests dies que hi ha debats i tertúlies al voltant d’aquestes pròximes eleccions, intentava recordar quan vaig ser conscient del gran perjudici que ens crea i que ens ha creat ser a dins d’Espanya… Crec que ja sé el moment: quan el govern de Felipe González va començar a construir l’alta velocitat amb el tram Madrid-Sevilla. Ho recordo perfectament, jo era un xaval, i pensava: “Com un govern d’un país pot començar un tren d’alta velocitat amb la inversió que això comporta des del centre cap avall? La resta d’Europa no està amunt? Quin sentit té això?”.

 

Aquí es va veure clarament que Felipe González era un nacionalista espanyol, que el seu concepte de la nació espanyola no s’allunyava tant del franquisme, que aquest sentiment el portava a no pensar en el conjunt d’Espanya, sinó en la seva idea que Madrid és el gran centre; la resta, la perifèria i, perifèria per perifèria, almenys prioritzava Andalusia, la seva terra i deu milions de possibles votants.

 

Amb el temps vaig assabentar-me que durant el seu llarg mandat va ser l’època que Catalunya va patir més dèficit fiscal, prop dels 22 milions d’euros anuals… Un tracte molt pitjor que amb els governs d’Aznar. Per això quan veig la propaganda electoral del PSC en aquestes eleccions no sé si riure o plorar, i quan escolto Miquel Iceta se’m posen els pèls de punta quan diu que la culpa de les relacions entre Catalunya i Espanya és del PP. Són el PP i el PSOE, els dos per igual. Són el mateix quant a la visió centralista i excloent de l’Estat espanyol.

 

Aquests dies que escoltem el nostre amic de la cueta, Pablo Iglesias, i veiem que li passa el mateix, té el mateix virus, el virus de la “España una”, amb un altre to, però amb el mateix fons. Això el converteix en molt més perillós, és dels enemics que te la claven per l’esquena quan menys t’ho esperes i amb un somriure d’orella a orella.

 

Per tant, no hi ha res a fer. Catalunya pateix i patiria una discriminació econòmica, mani qui mani a Espanya . Catalunya no podrà tenir competències en educació mani qui mani a Espanya. Catalunya no podrà fer el que li doni la gana amb la seva llengua i cultura mani qui mani a Espanya. D’això no n’hi ha cap dubte.

 

Per tant, quina és la solució?

 

Marxar tan aviat com puguem… Per gestionar-nos nosaltres mateixos, amb els nostres encerts i amb els nostres errors. I per cert, abans que Espanya faci fallida, perquè les xifres que el govern del PP anuncia són falses i la farà, més aviat del que ens pensem.

 

El meu vot serà per Junts pel Sí. I el teu?