El fenomen David Guapo

Comencen per dir que el cognom real de David Guapo és Castejón i que va néixer a Barcelona l’any 1981. La capacitat del monologuista per mantenir l’atenció del públic i, sobretot, la seva aquiescència és total. Jo tenia una parella asseguda darrere meu d’una edat similar a l’artista que reien abans que comencés l’espectacle i quan va sortir i encara no havia obert la boca, la dona semblava a punt de posar un ou.

Es nota quan hi ha un interès especial per una mena de clima efervescent que domina l’ambient. Amb Guapo això passa. Comença per fer obrir i tancar els llums de la sala, controla si hi ha nens (vam arribar fins als 11 anys, que vol dir que veuen la tele fins molt tard), continua interessant-se per uns llocs buits a la tercera fila i un pare madur li explica que els fills han arribat tard, localitza els fills a l’amfiteatre, els fa baixar, col·loca dos més a dues butaques buides de la sexta, (suposo amb l’alegria dels controls del teatre!) i després de 20 minuts, això sí sense deixar mai de xerrar i posar aquella carona de nen entremaliat, comença el show pròpiament dit.

“Que no nos funjan la fiesta 2”, o sigui que “no nos jodan la fiesta 2”. Tot i que, teòricament és el 2, la veritat és que no hi ha novetats. El tema de les relacions de parella és bàsic, el tema de la religió a partir del Paradís, passant per Moisès i acabant amb el naixement de Jesús i la incomprensió del fuster José quan Maria li anuncia que està embarassada per un colom, desperta la hilaritat desbordada d’un públic que coneix tot el contingut perquè l’ha vist al Club Capitol o al Club de la Comèdia de la Sexta.

Penso en els creients que poden estar al teatre. El Nobel Darío Fo ja va fer una cosa similar fa molt de temps, però segur que la majoria dels presents no saben qui és en Darío Fo (ni falta que els fa...). En Guapo ho pregunta: “Hay algún critstiano?” Silenci absolut. Si hi ha algun creient calla com un mort perquè suposant que es queixés en Guapo des de l’escenari amb el micro a la mà l’enfonsa sense remei.

Però llavors arriba un moment que em toca l’ànima. Després de 75 anys de vida en Guapo m’acaba de descobrir que no sóc sexy perquè parlo en català! Bé, ell no és dirigeix directament a mi, sinó que anuncia que farà el final en català, recordem que és nascut a Barcelona i per naixement va fer tota la seva educació en català. Presenta exemples aclaridors ridiculitzant clarament la llengua, no sé si dels seus pares, però sí de la terra on ell ha nascut. I diu mentides com, per exemple, què té l’obligació de representar en català un 5% del show. No és veritat Guapo, i tu ho saps.

Aleshores es lia amb l’Estatut, “Ja tenim l’Estatut!!”, ridiculitza fent moviments de braços. Però Guapo, tio, si l’Estatut és del 2005, si després “lo cepillaron” com deia el gran Guerra. Escolta Guapo, tu i el teu públic sou una mostra d’aquesta Catalunya real que molts no volen veure. Jo al meu costat tenia un alcaldable assegut i no es va immutar. A la sala hi havia gent declaradament independentista, persones lligades a l’ensenyament i a la cultura, i no es van immutar.

“I vostè”, em preguntarà algú amb tota la raó. Escolti jo vaig pensar a marxar i, just en aquell moment, un home de les darreres files ho feia i en Guapo, atent ell, el va increpar: “¿Pero tu a donde vas?”. Sense esborrar el somriure de la cara de nen simpàtic el va destrossar des de l’escenari amb el micro a la mà, perquè en Guapo fa servir el micro com una arma destructora.

Guapo, a veure si ho entens, ens has fet un feo.